Hi ha una part de catalans (i catalanes) que no són indepes, però tampoc no són espanyolistes i que, per als espanyolistes són indepes i per als indepes són espanyolistes. Complicat? Per ells (i elles), pobres sí. Per dos motius:

1/ Ningú els vol al seu bàndol i els vol al bàndol contrari.

2/ Perquè en un món on les coses existeixen a partir del fet que tenen nom, aquesta part de la nostra societat està orfe d’etiqueta. I sense etiqueta, no són.

Comencem pel segon punt, que és el més terrible a l’hora de negar-los la visibilitat. I usaré com a exemple una cosa que ens havíem fet sempre: fotos. I des que hi ha mòbils, encara més, perquè era molt més senzill que allò de les càmeres de rodet de posar l’automàtic i anar corrent a situar-te a lloc. Però la cosa no va ser el fenomen que és ara fins que l’actriu Ellen DeGeneres va fer-se aquella famosa selfie amb un munt de “celebrities” (una altra paraula que etiqueta un món).

I això, que va passar durant la cerimònia dels Óscars del març del 2014 (fa 4 dies), va donar nom al concepte i, per tant, va fer real, un fet que ja existia i que va arribar a la màxima expressió en una altra imatge històrica que explica el món on vivim:

Doncs bé, succeix el mateix amb aquest grup de persones que, de moment no tenen nom i a qui, per tant, ningú pot crear-los una identitat, però que hi són. Persones de les quals ni en sabem la xifra perquè, com que no podem parcel·lar-les en un concepte, no apareixen a les enquestes, oficialment no existeixen i no podem comptar-les. I així arribem al punt 1, als motius pels quals resulta que ningú les vol.

Però si li sembla, abans de continuar, intentem definir-les. Serien, i generalitzo molt, persones que reconeixen que Espanya no actua lleialment amb Catalunya, que creuen que hi ha motius per establir un nou marc de relació, però que darrera del moviment indepe hi veuen una ideologia conservadora i “burgesa” que els és aliena. Per dir-ho clar i català: el que els fa tirar enrere és que l’independentisme els fa pudor a pujolisme actualitzat i no es poden sentir part del moviment perquè el moviment no parla com ells.

Però quan miren l’unionisme nostrat, se’ls posen els pèls de punta. I és que les manifestacions del dia de la Hispanitat, per exemple, amb aquell espectacle dantesc, aquella antigor, aquella caspa i aquell frikisme extrem han fet molt de mal a la Catalunya que se sent espanyola. I quan miren a Madrit (concepte) hi veuen un Estat que s’ha apropiat de la Constitució i l’utilitza per fer fora de la salvació eterna del nacionalisme espanyol tronat a tothom que no combrega al 100% amb els seus postulats. I hi veu que s’usen fons reservats per destruir persones, però també sanitats públiques. Sanitats que són dels indepes, dels unionistes i d'aquest catalans del mig i sense nom (encara).

El gran error dels indepes és no acostar-se a aquesta gent fins ara inconcreta i que no només habita al voltant dels comuns. Enviar-los a l’altre bàndol perquè no accepten al 100% el decàleg del bon indepe és cometre la mateixa equivocació que els autoanomenats “constitucionalistes”, alguns dels quals, els més sectaris, pretenen que oblidem quan van votar en contra de la Constitució que ara usen com a trinxera per mantenir el seu estatus.

En aquest enllaç hi pot veure la transcripció de la sessió plenària d’aprovació de la Constitució. I aquí hi ha qui va votar què. I aquest “què” vol dir que la Constitució va tenir 6 vots negatius, cinc dels quals van ser de diputats d’Alianza Popular (partit mare de l’actual PP): Gonzalo Fernández de la Mora Mon, Albero Jarabo Payá, José Martínez Emperador, Pedro de Mendizábal Uriarte i Federico Silva Muñoz (l’altre va ser del llavors diputat d’Euskadiko Ezquerra Francisco Letamendia i per motius oposats). I que de les 14 abstencions hagudes (del PNB i d’Heribert Barrera i Joaquim Arana), 3 van ser d’AP: Licinio de la Fuente i de la Fuente, Alvaro de Lapuerta Quintero (tresorer del PP des del 1993 al 2008 i mestre de Bárcenas) y Modesto Piñeiro Ceballos i dues de la UCD: Jesús Aizpún Tuero i Pedro Morales.

Un any després, José María Aznar escriuria al diari La Nueva Rioja: “El consenso ha provocado un efecto fulminante cual es el de la desconfianza de una enorme masa de españoles en el buen funcionamiento del sistema democrático, que quedó palpablemente demostrada en el elevadísimo índice de abstención que se produjo en el pasado referèndum” (es refereix al de la Constitució). Més endavant afirma: “Tal como está redactada la Constitución, los españoles no sabemos si nuestra economía va a ser de libre mercado o, por el contrario, va a deslizarse por peligrosas pendientes estatificadoras y socializantes, si vamos a poder escoger libremente la enseñanza que queremos dar a nuestros hijos o nos encaminamos hacia la escuela única, si el derecho a la vida va a ser eficazmente protegido, sí el desarrollo de las autonomías va a realizarse con criterios de unidad y solidaridad o prevalecerán las tendencias disolventes agazapadas en el término nacionalidades”. I per rematar-ho, en un altre article, deixava per a la posteritat aquesta frase: “Vientos de revancha son los que parecen traer algunos ayuntamientos. Las calles dedicadas a Franco y a José Antonio lo estarán a partir de ahora a la Constitución”.

Doncs això, que molts catalans no indepes, no signen aquesta situació ni estan amb aquesta gent. I la nostra feina és convèncer-los de que vinguin a aquest cantó i fer-ho acceptant les seves reticències. Perquè no tot ha de ser exactament del color que nosaltres volguem.