“No puedo ni quiero”. Ha estat l’excusa de Mariano Rajoy per negar-se a asseure's en una taula i afrontar la situació catalana.

“No puedo ni quiero” vol dir, senzillament, “no em dona la puta gana, desgraciats”. Perquè al final és això. Ni puc ni vull perquè si jo accepto que tu tens dret, ni que sigui a asseure't amb mi per parlar de possibles sobiranies, estic reconeixent que tu tens dret a tenir sobirania i, per tant, ets subjecte polític. I tu no ho ets ni ho seràs mai.

I, efectivament, quan no veus l'altre d'igual a igual sinó com algú que és teu, de sobirania ni parlar-ne. És allò de “tu –Catalunya– ets meva per sempre, encara que no ho vulguis. I si vols tenir el dret de decidir deixar de ser-ho, la decisió també és meva. Per què? Perquè ets meva”.

Fa prop d'un parell d'anys vaig tenir una llarga conversa amb un dels periodistes de Madrit (concepte) més famosos per la seva bel·ligerància malaltissa contra el procés, sobretot en públic. M'explicava que el govern espanyol havia cridat una persona que havia treballat d'assessor per a diversos presidents sud-americans. Volien saber com veia el tema català. Aquest personatge els va dir que la solució era permetre un referèndum on hi guanyaria el no. Això tancava la qüestió com a mínim per una generació i li donava a Rajoy una força electoral imbatible perquè 1/ mobilitzava el nacionalisme espanyol i deixava sense discurs al PSOE i 2/ el presentava com l'estadista que havia resolt la situació. I el periodista em va dir: “això és el que hauríem de fer”. No vaig aconseguir que em digués la raó per la qual es negaven a fer-ho, fins que li vaig dir: “el tema és la sobirania”. I va acabar-se la conversa. Doncs sí, parafrasejant la famosa expressió: “Antes caótica que soberana”.  

Per això és tan important el que està passant a les esquerres catalanes agrupades al voltant dels comuns. Per això és tan important quan Albano-Dante Fachin (Podem) diu que vol votar i vol votar que no. O quan Joan Josep Nuet va anar a declarar al TSJC i li va dir a la jutgessa Alegret: “No soc independentista, soc demòcrata”. Perquè, defensen la unitat d'Espanya, però des del reconeixement de la sobirania dels catalans per decidir-ho.

Per això partits com el PSC o els líders més abrandats d'Iniciativa desvien el discurs cap a les garanties. No, no, no és un problema de garanties sinó de sobirania. Doni'm la sobirania i després vostè i jo ja parlarem de garanties. Dit d'una altra manera, doni'm el llobarro i després ja parlarem del plat on el servim.