És possible que a vostè no li agradi la Campos i que consideri que els seus programes cal mirar-se’ls amb un paraigüa anticaspa. Si és així, ha de saber que hi ha milions de persones a qui els encanta la Campos. I aquest és el motiu pel qual ella fa un programa de TV i vostè, no.  

Amb Rajoy succeeix el mateix. Té molt de públic, i fidel. Molt. Passi el que passi. Ni Gürtels, ni Bárcenas, ni “Luis sé fuerte”, ni les fidelitats confessades en públic a Paco Camps i a Rita Barberà. Res. I aquest públic que té sempre anirà a votar perquè no es desencanta de res, al contrari. I el votarà sempre a ell. Com es continuen i es continuaran mirant la Campos. Per què? Perquè Rajoy i la Campos són com els seus veïns. Com el cunyat i la cunyada. Els són pròxims. Els veuen com algú pròxim a com són ells (i elles).

Rajoy és Espanya. Agradi o no a alguns. Rajoy ha sabut fer-se seva una certa idea del que ha de ser la nació espanyola, i que és la que coincideix amb la visió d'una majoria d'espanyols. I coincideix amb els que sempre van a votar i que mai fallen.

Rajoy és l'Espanya d'americanes d'Exclusives La Moderna, corbates anodines i quecor general. És una granota amb la boca oberta per posar-hi els pinyols d'oliva. És la Cibeles dins d'una bola amb aigua a la qual dónes la volta i neva. És un gos de ceràmica de mida natural al rebedor de casa. És algú que ha passat per Saragossa i et porta adoquines, aquells caramels gegants que no et caben a la boca. És un nan de jardí pintat de torero. És anar a veure una actuació de Mari Carmen y sus Muñecos. És un coixí recobert amb macramé i posat al vidre del darrere del cotxe. És fer un comiat de solter (o de soltera) passejant amb limusina. És portar una xapa a la solapa amb la cara de Chaplin. És demanar pinya al kirsch de postres. És arribar a la barra d'un bar i dir: “Nen, a mi posa'm un lumumba i al meu col·lega, un tornavís de llimona”. És la figura d'un pallasso trist a sobre d'una màquina de cosir tapada. És un Pare Noel amb llumetes penjat del balcó. És el túning. I el que vostè hi vulgui afegir.

Rajoy és molt hàbil. Per haver vist quin producte havia d'adreçar a la majoria social i, també, per haver fet virtut de la immobilitat. No digui “Wait and see”, digui Rajoy. Ell assegut i els seus enemics van caient. A dins i a fora. A dins ha vençut la insistent Espe i ha desactivat la poderosa FAES. A fora ha convertit el PSOE en un voraç forat negre que tritura la seva pròpia massa fosca.

Rajoy ha deixat amb un pam de nas els que no fa pas gaire teoritzaven sobre la fi del bipartidisme i anunciaven l'arribada del quadripartidisme, i ha instaurat el monopartidisme amb suports com el de Felipe González.

Rajoy ha ressuscitat com a àgores d'opinió zombis ressentits com Corcuera i Leguina i ha fet que els mitjans que, encantats de la vida, li fan l'onada els convidin a vomitar bilis. Mitjans que li fan l'onada, per cert, amb una total submissió perquè l’Ibex atorga o treu publicitats que salven molts comptes de resultats.

Rajoy, en definitiva, és president amb el suport de Ciudadanos i del PSOE, però sense haver pactat res amb ells. Sense haver cedit en res. A canvi de res. Ell no ha anat a la muntanya sinó que ha estat la muntanya qui ha anat a ell. Després d'un any d'un govern en funcions, que no ha governat però durant el qual ha omplert els tribunals de demandes contra el procés i contra tot el que arribava de Catalunya. Per convertir la Generalitat en una diputació de segona.

I tot això ho ha fet perquè Rajoy ha aconseguit ser l'Espanya sociològicament majoritària.