Fa mooolts anys, quan un servidor de vostè era jove, tenia a casa un tocadiscos de la marca Cosmos. Era com una maleta i quan l'obries, el plat quedava en una banda i l'altaveu en una altra. Ahir vaig recordar aquella andròmina perquè vaig tenir el plaer i l'alegria de trobar-me en Raimon. I vam poder xerrar una estona. I en Raimon va sonar-hi molt en aquell aparell. I durant molts anys. 

Diguem-ho clar, en Raimon no ha estat cap meravella cantant, però ha sabut treure-li a la seva veu el rendiment necessari per crear un univers poètic càlid i elegant que és únic i que forma part de la nostra història recent. Però aquest és un univers finit que ja no creixerà més i que es quedarà com està. Perquè en Raimon. als 76 anys, ha anunciat que plega.

Suposo que ell no s'enfadarà si explico alguna de les reflexions que em va fer per justificar aquest adéu total i definitiu de la música. El primer que em va deixar anar, assenyalant la seva inseparable Annalisa, va ser: "No veus que junts arrosseguem 150 anys? On hem d'anar?". A continuació, amb una gran naturalitat, va dir-me que el que cada cop li fa més mandra és dormir i, sobretot, menjar fora de casa. Quan li vaig demanar si seguiria composant, o cantant, o tocant com a entreteniment, va ser rotund: "no". I va esclatar amb una gran riallada acompanyada d'un comentari que no puc reproduir perquè afecta terceres persones.

Però llavors va canviar l'expressió. I mirant a l'horitzó, em va dir: "Composar per a què? Si ja no s'editen discos. Ni CD's. I ja no hi ha pràcticament botigues de discos. Presento un treball i la gent, on el pot comprar, físicament? On queda l'obra com a concepte? Sí, poden escoltar-lo a spotify, però jo allà ja no controlo el producte. I les cançons passen a ser moments individuals. I de fer concerts, millor no parlar-ne perquè aquest món ha canviat totalment". I vaig tenir la sensació de que estava davant d'un home que estava feliç pel que havia fet, però que se sent expulsat d'una indústria que ha canviat radicalment i que ha corregut tant en tan poc temps que està a anys llum d'algú que ha decidit no gastar més energia per adaptar-se a un món que ja no és el seu.

El cas d'en Raimon és el cas de molta altra gent que conec que se sent fora de temps. Tot canvia molt ràpid i no tothom té la capacitat o les forces per adaptar-s'hi. I tot va mutant sense parar. I les coses que abans duraven 20 anys, ara ens les ventilem en un. I darrera en ve una altra empenyent. I darrera, ja fa cua una altra. Això no s'atura mai i moltes persones no poden córrer tant. I no hi arriben. I tenen un talent que acabarem perdent perquè no hi ha manera de trobar el canal per poder introduir-lo al sistema. Passa igual amb un munt de música, de llibres o de pel·lícules anteriors a l'era d'internet i que, com que no són a la xarxa, desapareixeran. Ei, i no estic parlant de coses del segle XIX sinó anteriors a l'any 1996-1997, quan internet va deixar de ser una cosa que hi havia en un dels ordinadors de la feina i la gent va començar a instal·lar-se'l a casa. 

Les ganes d'estrenar-ho tot permanentment i aquesta angoixa per la novetat i per la por a estar cinc minuts sense que passin coses ens aboca a la desaparició d'un munt de coses que, quan siguin vintage i es posin de moda novament, potser ja les haurem perdut per sempre. Com aquell vell i atrotinat tocadiscos Cosmos on ja mai més podré escoltar-hi discos d'en Raimon.