Retrocedim dos mesos. Imagini que llavors li diuen que un PSOE totalment trencat farà president a Mariano Rajoy i que el PSC se'n desmarcarà. Què? S'ho creu?

El PSC del reafirmat Iceta ha pres, possiblement, la decisió sobirana més important de la seva història. I ho ha fet al moment en que al seu interior ja no hi té cap dels dos sectors que, històricament, més van maldar per marcar perfil propi front el PSOE: ni el catalanista gironí, ni el sector Sant Gervasi.

O sigui, el PSC més baixllobregatià de la història ha estat, al contrari del que molts podrien haver apostat, el que ha acabat fent possible allò que molta gent li ha estat reclamant al partit durant molt de temps i que l'aparell del partit ni en volia sentir a parlar.

I, un cop fet, què? Doncs tinc la sensació de que sembla que no hagi passat gaire res. Sí, que van votar diferent i després, apa siau. I, sí, ja sé que ara vostè potser em dirà que ha estat una maniobra conjuntural i que no n'hi ha per tant: doncs miri, crec que sí, que n'hi ha.

Entre un PSOE més Partit Socialista Andalús que mai i un federalisme 2.0 amb tots els matisos que vostè vulgui, el PSC ha optat per la segona opció. Entre un partit antic i ple de caspa i un intent de bastir un partit més federal i també més rejovenit, el PSC ha optat pel nou règim.

Que sí, que sí, que ja sé que ara vostè em dirà que no tenia cap altra opció estratègica de futur davant d'una Ada Colau que continua construint la seva marca i el seu discurs. Però si Iceta ha pres aquesta decisió és perquè veu clar que hi ha hagut un moviment significatiu de l'eix nacional. I si Pedro Sánchez, el nou heroi de les bases, ha acabat dient que Catalunya és una nació, és perquè alguna cosa està passant. Que sí, que l'ombra de Podemos és molt allargada i fa fer coses estranyes, però les coses, quan passen, i les conjuntures, quan es donen, cal aprofitar-les. Que després serà un nou “apoyaré”? Doncs quan ho sigui, si ho és, ja en parlarem. Mentre, tot el vent a favor ha de ser benvingut.

És necessari i important que el tercer grup parlamentari del país i que governa a les quatre capitals catalanes faci pinya amb la majoria de la societat catalana que vol votar. I que la suma de 99 dels 135 diputats vagi a Madrit (més concepte que mai) a dir: “mirin, aquí n'hi ha uns que volem votar que sí i n'hi ha d'altres que volem votar que no, però volem votar. Escoltin, ara vostès triïn com ho volen fer això. O de bon rotllo o li fotem sense manies. El que prefereixin”.

Si volem fer un castell de 10 només amb el folre de Junts pel Sí i la CUP, ho tenim fotut. Ens calen unes manilles. I aquestes manilles són el PSC i Catalunya Sí Que Es Pot. Després, els uns defensaran que ha de ser un tres i els altres que ha de ser un quatre, però fem-lo de 10. I descarreguem-lo.