La Silvia és una noia espanyola que està d'Erasmus a Manchester i que era al concert d'Ariana Grande quan va haver-hi l'atemptat. Va fugir del lloc com va poder, va tornar a casa seva en autobús i quan hi va arribar va trucar a la seva família per avisar-los de que estava bé. L'endemà, la Cadena SER va entrevistar-la i hi va explicar el seu testimoni. A partir d'aquí, molts altres mitjans van saber de la seva existència i... Bé, millor comprovar el que va succeir llegint com va explicar-ho ella mateixa a través del seu compte de twitter:

I això no va ser tot...

Nou exemple de com quan hi ha un atemptat, un accident, un desastre o allò que abans en dèiem "una desgràcia", no interessa informar sinó convertir el fet en un espectacle. La noticia no importa, importa el sensacionalisme, els detalls escabrosos, burxar. És el que va explicar amb una gran precisió la Mònica Planas dilluns a l'ARA i amb un exemple de l'últim atemptat a Londres: 

Ficar-se al jardí de la ignorància 

Els que ajuntem lletres als mitjans no sabem de tot. I li diré més, som experts en no res. Llegim, parem l'orella, observem, intentem aprendre... I d'això en traiem una idea que passa pel sedàs dels nostres prejudicis, la nostra ideologia, la nostra manera de veure el món, les nostres filies i fòbies, la nostra autocensura, el nostre políticament correcte o no...

Naturalment escriure cada dia comporta un risc altíssim de dir barbaritats i de cometre errors monumentals. Davant d'això, hi ha un mètode infal·lible per intentar no ficar-te en més jardins d'ortigues carnívores dels necessaris: deixar estar els temes sobre els quals encara en saps menys que res. I si t'hi acabes fotent i la cagues, reconèixer que t'has equivocat i demanar perdó. En aquests casos i en la resta.

Aquesta setmana hem tingut dos exemples interessants.

1/ Rosa Montero escrivia diumenge a El País aquest article: 

Un cop més la teoria conspiranoica servia per defensar l'homeopatia, aquesta adaptació paramèdica i moderna del resar a la verge, adorar el tòtem, anar a veure una vident o fer ofrenes als déus. Vaja, que parlem de fe. I la fe, com ja està escrit des de fa segles, mou muntanyes. Però això no vol dir que es moguin de veritat. 

Mediàticament es planteja un debat interessant amb una pregunta en cada un dels dos extrems:

- En nom de la llibertat d'expressió, no té dret la senyora Montero a defensar el que cregui convenient?

- Sí, llibertat d'expressió tota però, algú que escriu als mitjans no ha de tenir una certa responsabilitat sobre la salut de les persones?

És cert que algunes pràctiques de les farmacèutiques donen arguments per criticar-les, no en un article sinó en 457.081 articles. I les farmacèutiques no són monges de la caritat. I l'abús d'uns antibiòtics que els serveixen per guanyar molts milions està perjudicant greument la nostra salut com a espècie. Sí, tot això és cert, com també és cert que carregar contra "les farmacèutiques", així en genèric, està ben vist en certs sectors. Però si vols ser creïble no pots defensar que ciència és qui tira les cartes en un canal local de TV a les 3 de la matinada.

2/ Dimecres, Javier Cárdenas va relacionar vacunes i autisme al seu programa "Levántate y Cárdenas" d'Europa FM. Ho feia recollint diverses teories i afirmacions nivell cunyat basades en un famós estudi de finals dels anys 90 que defensava que la vacuna triple vírica (rubèola, galteres i xarampió) havia fet augmentar els casos d'autisme. Però l'any 1998, el periodista Brian Deer ja va demostrar que el metge autor de l'estudi va manipular les dades perquè estava a punt de fitxar per l'empresa que finalment va demandar les farmacèutiques productores de la vacuna. Posteriorment també es va saber que l'augment de casos d'autisme es deu a que 1/ ara es diagnostiquen com autisme patologies que abans eren considerades com a altres malalties i 2/ s'ha millorat el diagnòstic. 

Si anem a l'anàlisi mediàtica de la cosa, algú pot afirmar que tothom que treballa en un mitjà de comunicació té dret a difondre les informacions que cregui convenients. Bé sí, esclar, sempre que siguin certes. I, sobretot, sempre que no posin en risc la vida de ningú. I aquí convé recordar el cas de la monja Forcadas. Es va fer famosa per la seva lluita contra les vacunes. I, com que era monja i els hàbits donen credibilitat, molta gent se la va creure. Fins que va morir un nen per no haver estat vacunat. Allà es va acabar la seva estel·lar carrera mediàtico-política. Montero i Cárdenas encara la mantenen. Potser tindran més sort. 

Què hi ha darrera de les noticies?

"La premsa catalana subvencionada". Argument aquest del mateix nivell que el de "a Catalunya es multa per retolar les botigues en català" o el de "als nens se'ls obliga a parlar en català al pati". Vaja, el típic bla, bla, bla pensat per gent de mala fe per enganyar gent de bona fe. I l'han repetit tant que ha fet forat. Però la realitat té encara més mala fe que la gent de mala fe i s'entesta en desmuntar-los la paradeta goebbelsiana que no ve d'ara, precisament. L'últim cas ens arriba amb un triple mortal amb tirabuixó occipital mirant a Pamplona i caiguda als fems. 

És greu que el Gobierno espanyol regui els mitjans afins amb milions i milions? Bé, si ho fa d'amagat, sí. I si no vol donar-ne explicacions, encara més.  

I ara vostè em dirà: "Ja hi som amb el típic 'i tu més'". No disculpi, a Catalunya els ajuts als mitjans són públics i transparents. I si algú té proves d'il·legalitats, a la fiscalia estaran encantats d'escoltar-lo. Per tant, el que es reclama és que a Madrit (concepte) hi hagi la mateixa transparència. Perquè si no, sospitarem coses molt lletges i entendrem algunes portades i alguns editorials. 

Què és el masclisme?

Doncs la resposta, aquí mateix, en aquest blog que ha publicat això: 

... i a partir d'aquí el blog proposa unes quantes postures més. Una broma? Si ho és no té puta gràcia, francament. I si és veritat, mirem qui ho perpetra?:

Insisteixo, si això és cert i no és cap fake sense gràcia, tornem al món Montero i Cárdenas de la responsabilitat, la veritat, la ignorància i la manipulació. Amb l'excusa del sobrepès i els problemes d'autoestima, l'autora (o autor) ens ven un món de felicitat basat en un masclisme patètic i ho fa des de l'anonimat i responent a uns interessos desconeguts. Al menys Montero i Cárdenas sabem qui són i podem apartar-los de los nostres vides.