En una punta del món o al cantó de casa. Abans era amb una bomba o amb una arma. Però des dels avions estavellats contra les torres bessones vam descobrir que també es pot matar prement l'accelerador d'un vehicle contra la multitud. I, sobretot, hem descobert que per matar ara ja no cal ser un suïcida, ni haver estat entrenat en cap camp secret al mig del desert de no-se-sap-on. L'assassí ho pot ser el senyor que s'ha educat en qualsevol barri del cantó de casa i sense cap lloc a la societat, a qui un dia algú li va prometre la glòria que el trauria del trist anonimat del no futur en un barri on és impossible ser ni fer res.

En una punta del món o al cantó de casa. A qualsevol hora t'arriba la noticia. Un camió, un cotxe... Tant se val. Primers moments de caos amb la xifra de víctimes i ferits i, sobretot, amb una pregunta: ha estat un accident o un atemptat? Si és la primera hipòtesi, bufff... respirem alleugerits. Però si és la segona, la cosa canvia radicalment. I no entenc aquesta diferenciació.

En una punta del món o al cantó de casa algú matant gent indiscriminadament és motiu de preocupació, sigui en nom d’Al·là, d'una ideologia, per cridar l'atenció o per desesperació. Perquè en tots els casos els efectes són iguals, però perquè hi ha unes causes. Qui decideix matar troba qualsevol excusa per fer-ho, però el problema és per què ho fa. I crec que ens equivoquem si només ens preocupem quan ho fan en nom d’Al·là. Si és que del que es tracta és que passi el menor nombre possible de vegades.

En una punta del món o al cantó de casa interessa aprofitar certes violències per criminalitzar certes creences, en general. Es veu que la lluita per tenir més clients, o perquè no marxin els actuals, ho justifica tot. Per això ens diuen que és tan greu el que fa segons qui en nom de segons què.

Fins que un dia, en una punta del món o al cantó de casa, un nazi atropella un grup de gent que pensa diferent i provoca una mort. I llavors tampoc no és cap atemptat. Ni terrorisme. Són "disturbis entre radicals", sense que, sembla ser, sigui destacable des del punt de vista informatiu la ideologia que justifica l'assassinat d'una altra persona:

I per al president del país on passa el fet, som davant d'una "mostra de fanatisme, racisme i violència per múltiples parts. Múltiples parts". Sí, esclar, els autoanomenats antifeixistes que feien la manifestació contrària a aquests que ara tothom anomena "blancs supremacistes" no són angelets tocant l'arpa i també són violents, però els fanàtics i racistes són els altres, els que ni El País ni Trump s'atreveixen a dir pel seu nom.

Ho sento, però m'he perdut. En una punta del món o al cantó de casa hi passen coses que a mi em semblen igual de terribles i tinc la impressió que, depenent del seu origen, hi ha interès a criminalitzar-les o a suavitzar-les. I el problema del renaixement del nazisme i de les seves idees mereix menys frivolitat política i periodística. Crec.