El 9-N van anar a votar 2.344.828 catalans. De tots els partits i de totes les ideologies. I la prova és que 1.897.274 van votar sí-sí, 232.848 sí-no, 22.755 sí-blanc, 105.245 que no, 13.201 ho van fer en blanc i 71.505 van fer “altres aportacions”.

A causa del 9-N han estat inhabilitades 3 persones i en breu en serà inhabilitada una altra, Quico Homs. Sobre aquesta qüestió, poca solució hi ha perquè les inhabilitacions no poden repartir-se entre les 2.344.828 persones humanes catalanes que sí, que van poder votar gràcies a la feina de moltes persones anònimes, però per la qual qui ha pagat són únicament aquestes quatre.

I, parlant de pagar, a la sentència també hi ha la part monetària. La multa per Artur Mas és de 36.500 euros, la de Joana Ortega és de 30 mil i la d’Irene Rigau de 24 mil. I, a banda, hi ha la condemna a pagar la meitat de les costes judicials. Veurem la multa i les costes que li toqui pagar a Homs, però tot plegat, són uns calerons que hauran de pagar de la seva butxaca.

Doncs bé, tenint en compte que aquestes persones no actuaven com a membres de cap partit sinó d'un conjunt de 2.344.828 persones humanes catalanes, pregunto: és lògic que hagin de pagar només ells (i elles) 4 la broma? I ho dic des de la visió indepe, que es reclama transversal i plural. És a dir, si el 9-N es reivindica com l'expressió d'un poble i resulta que només hi ha quatre persones individuals que han de pagar políticament i econòmica per allò que se suposa era de tots (i de totes), vol dir que no som davant d’una incongruència? És de quatre o és de tots? Doncs si és de tots, ho afronten tots, no?

Quan al país tenim dues organitzacions civils molt potents i capaces de convocar actes multitudinaris, no seria lògic, i ho repeteixo, en nom d'aquesta unitat repetidament invocada, que organitzessin un verkami (allò que abans en dèiem una col·lecta)? És que si no, la filosofia del discurs em queda coixa.

El 9-N és conseqüència del mandat expressat per una part molt important de la societat catalana, al capdavant del qual van posar-s'hi unes quantes persones, algunes de les quals ara han patit conseqüències personals per haver-ho fet. El més normal seria que aquesta mateixa societat ara els correspongués mostrant la seva solidaritat amb un gest que, a més, seria la visualització que som davant d'un moviment compacte i solidari. La prova que anem a una. I que si van a per un, van a per tots.

És que si no la imatge que queda és com allò dels enterraments, on tothom va al tanatori a abraçar-te molt i a animar-te encara més, però un cop tornes a casa, qui es troba buida la cadira del mort ets tu. I mentre els de les abraçades al tanatori són a casa seva seguint amb una vida exactament igual a la del dia anterior, tu vas mirant-te la cadira i allà ja no hi ha ningú. I t’ho menges tu. I els del tanatori no són amb tu.

Perquè, vam dir que el Procés era de tots (i de totes), no?