No és que no m'agradin els toros, que tampoc, és que no hi trobo el què. I no entenc com a algú del primer quart del segle XXI li pot agradar veure aquest espectacle conceptualment antic. Conceptualment antic? Sí, és que quan em parlen de curses de braus em ve al cap el Negre de Banyoles. El recorda?

Durant anys, l'anomenat Negre de Banyoles era l'atracció del museu Darder d'aquella vila. Es tractava d'una figura humana dissecada a qui havien vestit de guerrer i a qui li havien posat una llança a la mà. I tothom trobava normal que en un museu hi hagués un senyor de raça negra dissecat. Fins que Alfons Arcelín, un metge català d'origen haitià, va deixar de trobar-ho normal i va començar una campanya perquè acabés aquell despropòsit.

Nou anys de lluita van servir per saber que el Negre de Banyoles havia arribat al museu l'any 1916 i que es tractava d'un guerrer africà, el cos del qual havia estat robat l'any 1830 de la seva tomba a Botswana per uns naturalistes francesos. Nou anys de lluita d’Arcelín, amb molts disgustos i incomprensions, van servir perquè el 5 d'octubre del 2000 les despulles del guerrer fossin finalment enterrades al parc Tsholofelo de Gaborone, la capital de Botswana.

Doncs bé, per mi el Negre de Banyoles i les curses de braus són fills d'una mateixa herència cultural passada de moda, antiga i fora de lloc i de temps, com ho seria anar a la plaça del poble amb la canalla a veure una execució. És convertir en espectacle una mena de por ancestral i primitiva de l'home blanc que necessita un acte públic per poder superar els seus fantasmes i sentir-se superior al “salvatge”. Siguin els negres, siguin els animals mítics.  

Però de la mateixa manera que no entenc els motius pels quals algú paga per veure un espectacle de sang i patiment d'un pobre animal marejat fins la mort, tampoc entenc les reaccions que hi ha últimament a la xarxa quan un toro mata un torero. I avui ha tornat a passar amb Ivan Fandiño, mort ahir a la plaça de Aire-sur-l’Adour, just l'endemà que el Rei anés als toros, una cosa que es podria haver estalviat perfectament si pretén ser un Rei modern. Només un parell d'exemples:

Cal? La causa animalista està tan farcida de raó com perquè la mort d'algú et faci feliç? Defensar els animals implica anar al compte de Twitter d'un torero mort i riure-se’n? Defensar els teus arguments implica estar content per la mort d'un ésser humà encara que faci una activitat que et repugna? Abraçar una causa des de l'odi la reforça? Ser animalista ha d'implicar necessàriament ser inhumà?

No ho entenc.