La CUP de Terrassa ha començat una campanya en contra del “manspreading”. Aquesta paraula tan curiosa i desconeguda fins ara per un servidor defineix la manera de seure d'alguns homes als transports públics i consisteix a tenir les cames molt obertes i, per tant, ocupar el seu espai i el dels veïns de seient. Vaja, que podria dir-se perfectament “eixarrancading”. Però els de la CUP van més enllà perquè consideren que qui pateix aquesta invasió d'espai normalment són les dones i que som davant d'una microagressió masclista.

Potser sí que som davant d'una mostra de masclisme de baixa intensitat, ho desconec, i no ho discutiré perquè no sóc expert en el tema, però sí que sóc expert en transport públic. O millor dir, he anat prou en transport públic com per haver vist (i patit, tot i no ser dona) l’“eixarrancading” i d'altres patologies de la invasió i de la mala educació.

D'entrada els que es colen darrere teu quan passes el bitllet o l'abonament. Van molt enganxats a tu i empenyent-te. Ah i, a sobre, quan t'hi emprenyes, encara se t'encaren. Gentussa. Després la gent que empeny, però en general. Escolti, quan som més gent que espai, per què va empenyent? On creu que anirà? Per què em toca? Per què em va fent copets i puntadetes? On es pensa que arribarà abans? I per acabar aquest apartat de l’abans d'entrar al vagó corresponent, tenim el personal que sempre és al mig. Al mig en general i al mig de la màquina de tiquets, al mig del pas caminant lent i fent ziga-zagues i al mig de l'escala ocupant tot l'espai. Al mig.

Un cop en moviment, i deixant de banda l’“eixarrancading”, existeixen:

La gent que envaeix el teu espai vital. Ja sigui asseguda o dreta. Escolti, ja sé que anem com a sardines, però hi ha maneres de viatjar que no impliquen necessàriament molestar.

La gent que parla a crits. La natura ens ha dotat de la capacitat de poder expressar les nostres idees, sentiments i facècies en general mitjançant la paraula. I d'això en diem enraonar o conversar. No cal cridar. A mi no m’interessa la seva vida. Ni les seves opinions sobre la vida dels altres (i de les altres). Parli, però fluixet, coi...

La gent que crida parlant pel mòbil, que és el cas anterior però empitjorat perquè, pel mig, van caient els clàssics: “M'escoltes? No, jo ara et perdo... És que aquí no hi ha gaire cobertura... Aaaara!... no, ara no... T'escolto tallat... No et moguis... No, jo no em moc, és el tren...”

La gent que sent música sense auriculars i la que mira vídeos pel mòbil amb el volum alt. Escoltin, no s'esforcin, la seva música i els seus vídeos no ens interessen. I després la variant de les tres padrines que es dediquen a ensenyar-se vídeos de la festa musical dels seus nets i que, per suposat, són mostrats sense que les ratlletes es moguin de la zona més vermella de l'indicador del volum.

La gent que fa pudor. A veure una cosa, de vegades pot passar que al vespre, de tornada a casa, facis una miqueta d’oloreta perquè ha fet calor, has suat... Però és que hi ha gent que fot una pudor terrible a les 7 del matí. Aquella pudor com a ceba bullida barrejada amb olor a humitat i a llit amb els mateixos llençols des de fa dos mesos i en una habitació sense airejar. Dutxin-se, sisplau!!! I rentin la roba, que a més ara està ple de bugaderies!!! Aprofitin abans que les tanquin totes quan esclati aquesta nova bombolla.

La gent que menja i fent molt de soroll quan mastega. I la que menja amb la boca molt oberta mostrant tot el menjar i fins i tot la tràquea. I la que xarrupa. Per l'amor de Déu, no xarrupin!!! I la que menja pipes i llença les closques al terra. Mirin, si volen viure en una cort o en una baconera, endavant, però respectin als que volem viure en un món civilitzat.

La gent que posa els peus a sobre dels seients. I la que, a més, es descalça. A veure una cosa, si volen estar com al menjador de casa seva, se'n van al menjador de casa seva. El transport públic, com el seu propi nom indica, és públic, de tots, no seu.

La gent que, sobretot al tren que ve de l'aeroport, posa les maletes per tot el vagó com si allò fos a cal sogre. Sí, tothom sap que no hi ha espai per maletes ni sistemes per falcar les que tenen rodes, però creuen que recolzar-les als seients buits és la millor opció? Tot el vagó és seu?    

I, finalment, i per no allargar-me més, els que pugen al vagó a interpretar alguna melodia musical a la recerca d'un impost revolucionari. En la versió normal i en l'amplificada. Escoltin, no ens interessa ni la seva música, ni el seu estil, ni la seva interpretació. I els de l'acordió ja és per trucar els Mossos. Però directament la BRIMO. L'acordió és Maria Jesús i Los Pajaritos, l'acordió és un circ amb el lleó desdentegat, l'elefant amb gastroenteritis i pudor a zoo de poble. L'acordió és la decadència d'occident. Prou ja d'acordions!!! L'ésser humà no ha evolucionat fins la postveritat, l’snapchat, el clickbaiting i conceptes com el “manspreading” perquè hi hagi qui encara vagi pel món tocant l'acordió. No era això, companys de l'acordió, no era això...