Ara li explicaré una història molt bonica i molt trista a la vegada, que va de generositat i de misèria humana i que té un final feliç que potser no ho és del tot.

Murtaza Ahmadi té sis anys i viu al districte de Jaghori, a la província de Ghazni, a l’Afganistan, un país de majoria sunnita on els xiïtes viuen en permanent risc perquè són els grans enemics. Doncs bé, la família d'en Murtaza no només és xiïta sinó que pertany a una minoria d'origen persa. Bingo!

Coses de la globalització, un dia el nen descobreix en Messi i es converteix en un admirador seu tan convençut que diu que el vol conèixer. Lògicament, el màxim que va aconseguir llavors va ser que son germà gran li fes una samarreta de la selecció argentina usant una bossa de plàstic.  

Però la imatge, coses també de la globalització, va fer-se viral i va arribar fins a l'entorn de Messi. I el jugador va decidir enviar-li al nen una samarreta del Barça i una de l'Argentina. Signades. I aquí és quan aquesta història humana d'un nen que veu complert el seu somni impossible, pateix la crua realitat de la vida.

Un nen anònim, d'una minoria marginada i que vivia oblidat en un racó de món, va passar a tenir un valor. En un lloc on la vida humana no val res, la vida d'un nen famós passa a tenir un preu. I les samarretes signades també. De la nit al dia, la casa es va veure envoltada de gent estranya amb intencions poc amables. I van començar les amenaces, incloses les que deien que el que havia de fer el nen era deixar el futbol i ingressar en una escola religiosa. Total, que davant del perill, el pare ho va vendre tot i va endur-se la família a Islamabad, al Pakistan.

Però la capital era massa cara i també tenia perills, amb la qual cosa van acabar a Quetta, una ciutat que acull molts refugiats afganesos.

Però en Murtaza va tenir un segon cop de sort. Resulta que el Barça tenia compromès un partit amistós a Qatar per tot allò del patrocini de la samarreta i tal. I el comitè organitzador del mundial de futbol del 2022, que es juga a Qatar, va veure que la història podria millorar una imatge diguem que poc reeixida a causa de les amistats perilloses del país amb l’ISIS. Bé, i per les condicions laborals dels obrers que estan construint les diverses seus.

I així va ser com les autoritats van organitzar una trobada entre el jugador i el nen. Són aquestes imatges que han donat la volta al món i on tots dos es fan inseparables des del vestidor fins que comença el partit i l'àrbitre ha d'endur-se el nen del terreny de joc en braços.

Final feliç del conte de fades? Doncs no sé què dir-li. La família ara vol aprofitar el programa de Nacions Unides pels refugiats per quedar-se a Qatar. I em temo que la decisió final no dependrà de l'esperit humanitari sinó de l'aprofitament propagandístic que es pugui continuar fent del nen.

Perquè, sí, la història és molt bonica però em temo que fer possible el somni del nen ha estat el de menys. El que interessava era usar-lo per netejar una imatge. En alguns aspectes em recorda al cas del pare estafador que va usar la malaltia de la seva filla per guanyar un milió d'euros i comprar-se rellotges cars.

Els nens com a esquer per treure rendiment als bons sentiments. Sí, segurament sóc massa mal pensat, però a l'era de la postveritat si hem après una cosa és a desconfiar de tot i de tothom.