Lluís Rabell, líder del grup de CSQP al Parlament, ha anat aquest diumenge al matí a can Bundó (RAC 1). I de tot el que hi ha dit, el programa ha destacat tres idees a Twitter:

I, en llegir-ho no he pogut evitar que em vingués al cap la paraula: "tribuneru". Segurament hi ha ajudat força que avui el Barça ha recuperat aquella manera de fer dels anys setanta i vuitanta, de quan el gran èxit de la temporada era guanyar al Realísimo i els partits fora del Camp Nou es despatxaven perdent per 1-0 a camps com El Plantio, Pasarón o La Condomina

El "tribuneru", ésser que encara existeix però que cada cop està més difuminat per unes noves generacions que han vist coses impossibles de creure fa 30 anys, era (i és) una barreja de conformisme, acceptació del trist destí del perdedor i submissió a la derrota. Pel "tribuneru" no hi ha res a fer, el destí és la fatalitat i el futur és en blanc i negre. El "tribuneru" treu als convidats una capsa de dos pisos de galetes assortides i resulta que en tots dos hi falten les embolicades. I les treu, no per fer de bon amfitrió sinó amb l'esperança que algú es mengi les que queden, que ja estan remollides i, d'aquesta manera, quan això passi, ell pugui comprar-se una altra capsa i tornar a menjar-se totes les embolicades. En definitiva, el "tribuneru" està instal·lat en el concepte "acceptem la situació perquè si intentem canviar-la, no ens en sortirem" i ni se l'acudeix proposar un "ei, i si provem de fer-ho?".

"Mentre l'Estat espanyol no s'avingui a dialogar, no hi ha res a fer", sosté Rabell. Bé, empíricament té raó perquè qui té la paella pel mànec són ells i si ells no es mouen de lloc, no es mourà mai res. Però, com que tots sabem que Espanya no s'avindrà a negociar, llavors què fem? Ens conformem a seguir tota la vida perdent per 1-0 a Las Gaunas o canviem la mentalitat, fem un equip guanyador i sortim a guanyar? Aquesta és la diferència: o acceptem la situació o intentem canviar-la. Bàsicament perquè les coses mai canvien per si soles. 

"Proposarem establir vincles perquè la societat civil catalana es pugui expressar i parli amb l'espanyola". Bé, a veure, la societat civil catalana ja és prou grandeta per expressar-se com i quan li vingui de gust. I sobre això de parlar amb la societat civil espanyola, és allò del federalisme, que per federar-se en calen dos i si un no vol federar-se, adéu federació. I quan Catalunya ha trucat a la porta de la "societat civil" espanyola, han fet com quan la tieta soltera et truca al timbre de casa per convidar-se unilateralment a passar la tarda i tu, sense fer soroll, t'amagues darrere del sofà perquè es pensi que no hi ha ningú i marxi.

I la cosa no és d'ara. He explicat molts cops la famosa història del 3 de novembre del 2005, quan una delegació catalana va anar al Congrés dels Diputats a defensar l'Estatutet (compte, L'ESTATUTET!!!). Abans de l'acte "oficial", n'hi va haver un al Círculo de Bellas Artes, obert a la "societat civil". Sap quina societat civil va anar-hi? Santiago Carrillo i la seva esposa, que van pagar-se el metro de la seva butxaca. I ningú més. Però quan dic ningú, vull dir zero. On eren aquell dia els "intel·lectuals" espanyols? On eren els "artistes" sempre compromesos amb les causes? On eren els professors universitaris? Aquell dia i tots els altres? Compte, que no estic parlant de referèndums, ni d'independència. Estic parlant de l'Estatutet, aquella mena de "Mimosín" que va ser trinxat només creuar Fraga.

De què hem de parlar amb la societat civil espanyola que ens ignora? Que aquest gener sembla que plou molt? 

I, finalment, "tal com van les coses no hi haurà referèndum". Efectivament, igual que fa un any. I dos. I 15. I 35. I com podem estar d'aquí a 10 anys. O 50. O no... La pregunta és: com haurien d'anar les coses perquè hi hagués un referèndum? Què hauria de ser diferent? Quina és la recepta? I aquí és on tornem a la primera declaració: "mentre l'Estat espanyol no dialogui, no hi ha res a fer". I així és com el "tribuneru" encara ara és a la seva localitat convençut que Manolo Clares era Messi i que Fortes era Neymar i que no guanyar mai res era només fruit de la mala sort, però que quan la piloteta entrés, campions del Trofeo Teresa Herrera (com a mínim), guanyant a la final al Ferenkvaros.