Aquest matí he anat a la presentació de l'anomenada Llei del Referèndum a l'auditori del Parlament. I se suposa que ara hauria d'estar explicant-li l'ambient que hi hem viscut, les reaccions dels partits unionistes, que a la mateixa hora oferien la seva versió just al pis de dalt de la sala on diputats i periodistes passàvem una certa calor, i els comentaris que feien diversos diputats sobre el Cas Baiget. Però resulta que a la tarda, a Can Estat de Gràcia (Catalunya Ràdio) he coincidit amb l’Albert Calatrava, corresponsal de la casa a Madrid. I l’Albert ha explicat l'actitud del Gobierno sobre l'acte d'avui en particular i sobre el “tema” en general. I es podria resumir amb una onomatopeia: “Eing?”.

Volen i dolen. M'he jugat un pèsol que la Fiscafina (la Fiscalia que afina) acabarà dient alguna cosa sobre l'acte d'aquest matí, o sobre el de la tarda, o sobre tots dos. Com va dir-ho quan el Govern va intentar licitar les urnes. Ara veurem si el guanyo o no. Però si no és per això serà per una altra cosa. La fermesa legal és implacable, però coincideix amb una laxitud política tan sorprenent com desconcertant. Ja va passar el 9-N. Tothom els va avisar, inclosa la seva gent, la gent del PP a Catalunya: “compte, que això va de veres”. I no s'ho van creure. I al final vam acabar veient la mítica escena del ministre de Justícia compareixent amb un micro comprat correcuita en un “xino” i enganxant-lo amb cinta adhesiva. Terrible. Una imatge que ho explicava tot.

I ara torna a passar igual. Es pensen que com ha quedat desert el concurs de les urnes, ja està tot resolt. I ho pensen de veritat. N'estan convençuts. Canten victòria sense adonar-se’n que una caixa de sabates de Roberto Dueñas (que és com d'una mida gran) pot servir com a urna. I que el procés no s'acaba perquè certes empreses es retirin d'una licitació. Però ho pensen. Pensen que han matat el llop.

Quan vas a Madrit (concepte) i parles amb polítics i, sobretot, amb periodistes, et pregunten. Molt. I fan cara d'interès. I alguns de preocupació. I hi ha qui comença la conversa amb un “Oye, ¿tan grave está la cosa?”. Coi, doncs vingui aquí i pregunti-ho a la gent. O, què passa, fem com els nens, que per no escoltar una cosa que no els agrada es tapen les orelles i parlen en veu alta?

I després, a la vicepresidenta del Gobierno li munten un despatx a la Delegación del Gobierno a BCN i una campanya d'imatge i l'anomenen “Operació Diàleg”. I ells mateixos se la desmunten perquè es dediquen a reunir-se i a parlar amb si mateixos de les seves coses.

Quan tu tens un problema i el vols resoldre, no que es podreixi, has d'intentar saber què en pensen els altres. I no cal que siguin indepes radicals. Serveix qualsevol que tingui ulls i orelles i es dediqui a observar i sentir. Però, esclar, xerrar amb qui pensa diferent vol dir 1/ haver de sentir coses que potser no vols sentir, 2/ acceptar que potser l'altra persona té part de raó, 3/ haver de cedir en alguna cosa i 4/ posar-te a treballar. I el Gobierno no està interessat a fer cap d'aquestes coses. Per què?

Doncs sobretot perquè aquesta situació ja li va bé electoralment. L'espantall de Catalunya cohesiona el seu electorat, li permet ocupar l'espai ideològic del votant espanyolista del PSOE i, sobretot, li permet crear-se enemics. Ells són els bons i els altres són els dolents. I això els dona tants vots que en un moment on tots els governs del món perden el poder, el PP el manté. Llavors, per què intentar solucionar un problema que els permet seguir governant?

El futur de la pàtria que diuen defensar no els importa. I saben com serà perquè gent com en Miquel Iceta, poc sospitós de ser indepe, ja va dir-ho la setmana passada al Financial Times: “Espanya i Catalunya han d'arribar a un acord al més aviat possible perquè un acord avui és més fàcil de fer que en 10 anys. I en 20 anys, podria ser impossible”. Però, què els importa a Mariano i a Soraya el que passi d’aquí a 20 anys si ells governen avui, oi?

Doncs això.