La deessa romana de la justícia es deia precisament així: iustitia. La seva representació era una barreja dels ulls embenats de la deessa Fortuna (el destí), de la deessa grega Tyche (la sort) i l'espasa de Nèmesi (la venjança). Però a les monedes duia els ulls destapats. Els hi van tapar a partir del segle XV.

I la metàfora no pot ser més cruel per la cúpula político-judicial espanyola: la justícia és una barreja de destí, sort i venjança. I efectivament, com diuen alguns, aquesta justícia és cega. O només veu el que l'interessa. I després hi ha l'altra justícia, la normal, la del dia a dia de milers de jutges, fiscals, advocats, procuradors, oficials i funcionaris. Aquesta que intenta mantenir l'essència de la institució. Aquesta que sí que du els ulls tapats però perquè no mira les persones sinó els fets.

Però, imaginem que a la justícia li caigués la bena. Què veuria? Amb dos exemples es resumeix perfectament la situació.

El president del Tribunal Constitucional i exmilitant del PP, Francisco Pérez de los Cobos, ha dit avui al seu comiat del càrrec que “problemes com l'anomenat procés sobiranista català no poden ser resolts per aquest òrgan i per desgràcia, això és el que ha passat”. I ha afegit que és “urgent i inexcusable un diàleg polític”. Però esperi's, que també ha dit que des de l'anul·lació per part del TC de la declaració pel dret a decidir feta el 2004 pel Parlament i les altres resolucions que han vingut després “la tensió no ha cessat” i no s'ha aconseguit el que es pretenia, que era “salvaguardar i restaurar la legalitat constitucional” i reconduir el dret a decidir “a una aspiració política susceptible de ser defensada en el marc de la Constitució”. Ho ha rematat dient que “els problemes d'aquesta índole no poden ser resolts per aquest Tribunal” sinó pels poders públics “mitjançant el diàleg i la cooperació”.

L'altre exemple és la decisió del Suprem sobre una jutgessa que no va ser elegida presidenta de l'Audiència de Barcelona perquè, segons pot llegir-se entre línies, va manifestar-se a favor del dret a decidir. La història és que la magistrada Àngels Vivas (de la progressista Jutges per la Democràcia), i que el 2016 optava a presidir l'Audiència de Barcelona, va veure com es triava un jutge situat 1.200 llocs per sota d'ella, que tenia menys experiència professional i que pertanyia a la conservadora Asociación Profesional de la Magistratura. Ella va presentar un recurs i el Suprem li ha dit que la decisió no té res a veure ni amb les seves idees ni amb ser dona. Ara bé, en la resolució podem llegir-hi que “ningú obliga els jutges i magistrats a expressar públicament les seves decisions sobre qüestions socials controvertides, ni menys encara sobre iniciatives polítiques de dubtós encaix constitucional. Però si ho fan no poden esperar un tracte de favor. Qui voluntàriament baixa a l'arena política i participa en el debat i la lluita propis d'aquest àmbit, no pot raonablement esperar que s'oblidi aquest fet”. 

Traduït: “pa que te metes”. A ella, signant del "Manifest del 33", 33 jutges que van donar suport al Dret a Decidir i que van veure com la seva foto treta del DNI en poder de la policia era publicada per La Razón.

Per tant, si la justícia deixés de ser cega veuria:

1/ el president del TC queixant-se perquè a aquest tribunal li fan fer un paper que no és el seu i afirmant que, en comptes d'afrontar la situació catalana, el Gobierno ha preferit dur el conflicte al Constitucional sabent que guanyaria.  

2/ com el Suprem li diu a una jutgessa que considera que els catalans tenen dret a decidir aquella frase que Franco va deixar anar al periodista Rodrigo Royo quan va anar a queixar-se de com el tractava el règim: “haga como yo y no se meta en política”.

I tot plegat es resumeix amb una altra frase de Franco. En aquest cas dita a un ministre que ell mateix acabava de cessar: “van a per nosaltres”.