La darrera sessió del judici contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau ha tingut 6 grans protagonistes: ell i elles dues, naturalment, però també el fiscal i dos senyors del públic. Per ordre d'aparició, comencem pel fiscal.

El senyor Emilio Sánchez Ulled és brillant, mediàticament i comunicativament parlant. I també ho és tècnicament (això no ho dic jo sinó els que entenen de la cosa). I farà carrera perquè juga al bàndol dels que poden proporcionar-li un futur ple d'èxits. Al menys de moment. Però el senyor fiscal, sobretot, és d'una solidesa física i mental destacable. Ha estat dues hores i setze minuts xerrant sense parar. De les 9.10 a les 11.26. Sense parar i sense beure aigua. I sense ni un sol moment de tos ni d'enrogallament. Sense fer pràcticament ni un sol punt i a part. Sense cap moment de dubte. Sense cap error de memòria. En dues hores i setze minuts només ha tingut un parell de lapsus. I els dos han tingut com a protagonista a l’exconsellera d'ensenyament. Un cop li ha dit “el senyor Rigau” i l'altre “la consellera d'entrenament”. I, que vol que li digui, aquests dos moments m'han alegrat el matí perquè m'han demostrat que la perfecció absoluta no existeix. I diria que tenia clara l'estona que volia estar xerrant perquè ha mirat cinc cops el rellotge, com si fos un maratonià que va controlant el temps per quilòmetre corregut. Concretament ho ha fet a les 9.50, 10.15, 10.20, 10.32 i 10.43.

Abans de tot això, ens havia explicat que, si durant tot el judici s'havia expressat en català, avui ho faria en castellà. Per què? Bé, traduint-li lliurement l'argument, ho feia perquè això sortirà per la TV a tot Espanya i així no caldrà traduir-ho ni subtitular-ho. Un detall molt bonic. Sobretot per qui hi hagués hagut de traduir-ho i subtitular-ho. I no dubto que aquesta pot ser la causa principal, però em jugo un pèsol a que també ha influït poder-nos regalar expressions castellanes tan boniques com “a la sazón”, “tamaño calibre”, “jocosidad”, “albedrio”, “acerbo probatorio”, “tronco nuclear” i “no es baladí”, aquestes dues, expressades fins a un parell de cops. El català és una llengua molt rica, però “àdhuc” o “capteniment” no tenen res a fer amb un bon “a la sazón”.

Com que la part tècnica i els arguments emprats ja apareixen en altres cròniques de per aquí al costat, si em permet li parlaré del fiscal, sí, però d'un dels seus elements de treball: la cadira. Era l'única de la sala que tenia reposacaps. Ni tan sols en tenien les dels tres membres del tribunal. Cert que el respatller de la del president li arribava un pèl més amunt del cap i que les dels altres dos magistrats els cobrien fins les espatlles, però en cap cas els recollien la resta de cos en cas d'un recolzament sobtat. Ah, per cert, el tribunal gasta cadires d'aquelles de vellut vermell, com de restaurant de sopars medievals amb una decoració que imita la d'un castell. En canvi la del fiscal era moderna. Negra i amb rodes. Si em permet expressar una opinió poc fonamentada (bàsicament perquè no les he testat directament), crec que era la millor cadira de totes.

A l'apartat de les enganxades, en destaco una. Ha passat a les 9:34, quan el senyor fiscal ha afirmat que Mas havia dit que la seva disjuntiva havia estat “obeir al Tribunal Constitucional o el mandat del poble”. L’expresident, assegut a la banqueta dels acusats, ha deixat anar un sonor “això jo no ho he dit”. Llavors, el president del Tribunal li ha recordat que no podia interrompre i que no era el seu torn. El fiscal ha dit que això era el que a ell li semblava recordar.

A les 11:14 ens ha dit que “voy a ir terminando”. I ha estat quan ens ha explicat que “aquest judici també és democràcia”, que no havia rebut “cap indicació” del Gobierno “i a més no ho hauria consentit, s’ho creguin o no, perquè la Constitució no ho permet” i que la Fiscal General de l'Estat del moment (Consuelo Madrigal) va dir-li que volia “una valoració tècnica i rigorosa, en el sentit que sigui”. Ha estat quan més d'un dels presents ha deixat anar un somriure. Res, la gent, que és molt dolenta...

El fiscal també ens ha fet saber que “el tribunal és rabiosament independent”, que "no es pot contraposar democràcia i estat de dret”, que “democràcia és tot, votar i també jutjar. No es pot agafar només una part” i s'ha queixat de que “ja està bé tot el que s'està organitzant al voltant d'aquest acte”. La seva gran frase, però, ha estat la que ha dit a les 9:40: “Yo no estoy disfrutando con esto”.

Total, que a les 11:26 ha acabat la seva intervenció i, llavors, sí, ha demanat aigua a una noia que estava asseguda al costat del procurador. Ha estat quan alguns dels assistents han aprofitat per sortir de la sala.

Quan al final de la sessió del matí ha passat pel meu costat i he pogut veure de prop la seva cara, feia ulls de molt cansat, com d'haver dormit poc.

Ah, per cert, i ara passo als 2 protagonistes del públic sense dedicar espai a Antonio Alberca, representant de l'acusació particular perquè, com ha dit una persona amb experiència en això dels tribunals: “Aquest senyor encara no sap on és”. Després del fiscal, la seva intervenció de 16 minuts ha estat com si en un castell de focs, seguidament a una sèrie amb palmeres, coets de colors d'aquells que peten i repeten fent llumetes circulars i a una tronada d'un minut, tiren una piula. Només li diré que 4 cops ha usat expressions com “res a afegir al que ha dit el Ministeri Fiscal” o “com ja ha dit el Ministeri Fiscal”. Vaja, que la seva intervenció podria fer creure a algú que allò era l'Estat contra Mas, Ortega i Rigau i que l'acusació particular era el teloner, del teloner, del teloner. Del teloner.

Dit això, passem al "senyor curt" i al "senyor nones". El senyor curt és un senyor del públic assegut a la quarta fila a qui els pantalons marrons li anaven curts. Molt curts. Això ha provocat que a la pausa decretada pel president de la sala a mig matí, passegés per l'exterior mostrant uns cridaners mitjons blancs. I fins l'inici del propi mitjó. El problema, però, és que la corbata d'estampat escocès també l'anava curt. Molt curta. No arribava a ser un corbatí, però poc en faltava. I tot això ho passejava, mentre sota el braç lluïa una carpeta de gomes amb un adhesiu de lletres negres que m'ha estat impossible identificar. 

I si fora teníem un problema de llargada, a dins el problema era de tos. El "senyor curt" ha tingut diversos atacs de tos, combinats amb uns esternuts força productors de matèria. La noia que tenia al costat se l'anava mirant de reüll mentre, cada cop més, apartava el cos en sentit contrari. A les 12:50, després d'un destacat atac de tos, ha decidit marxar. El senyor.

I ara anem al "senyor Nones". És aquest de les fotos. El que està a la dreta d'Artur Mas amb els braços creuats i, per descomptat, amb els ulls aclucats:

Situat sempre darrera dels declarants, ja va fer-se famós dimarts i dimecres per la seva gran afició a dormir. No és que estigués pesant figues, no, és que estava buidant l'arbre i la resta de figueres situades entre el TSJC i Plutó. L'oficial ha anat dos cops fins la seva cadira per dir-li que allò era un judici i no la secció de llits de l’Ikea. En nones s'ha mantingut ferm i s'hi ha quedat. A la sessió de la tarda, després de dinar, ens ha ofert una varietat de cops de cap, ganyotes, moviments de llavis i esbufecs diversos que han pogut ser seguits en directe per tots els espectadors (i espectadores) ja que els al·legats dels tres acusats davant seu han permès fruir de la seva performance per TV.

Jo me'l mirava i pensava que em recordava algú. Entre El Pequeño Nicolás i Javier de la Rosa, sí, però no del tot. Fins que, patapam!!! M'ha vingut la imatge... ALVARO VITALI!!! Sí, aquell actor de feia pel·lícules pretesament eròtiques a la Itàlia de finals del anys 70 i principis dels 80.

Lamentablement no he pogut parlar amb ell (amb el senyor Nones, no amb Viltali) perquè quan anava a fer-ho, ha arribat Artur Mas i, la veritat, posats a triar, en aquell moment m'ha semblat més interessant el que podia dir-me l’expresident i he preferit parlar amb ell. Però del senyor Nones he aconseguit saber que fa molts anys va de públic als judicis i que estudia per fiscal. Però no consta ni que ho sigui ni que si no ho és, haguem de buscar la causa en que s'hagi adormit a l'examen. 

I per acabar una imatge terrible de Jordi Pina, advocat d’Irene Rigau. Bé, no d'ell, sinó del seu darrera. Fixi's, just a sobre de la part dreta del cap. Un escrostonament més que destacable. 

Un escrostonament que encara es veu més amb la sala buida (primera foto a la part esquerra) i que s'aprecia amb més detall a la segona foto (és la part blanca de sota de l'altaveu vertical que està a la dreta, just on acaba la taula):

No, les televisions no hauran de subtitular el fiscal, però potser no seria sobrer posar-li una miqueta de tippex blau a les imatges que s'emetin. Perquè si el 9-N passarà a la història per la compareixença d'un ministre parlant per un micròfon lligat amb cinta adhesiva, ara es podia haver evitat que el judici del 9-N passi a la història per la pintura de les parets del TSJC caient a trossos. És una metàfora que no convé a aquesta Brigada Aranzadi que ho té tot lligat i ben lligat. De moment.