Un servidor i Mireia Belmonte som els badalonins universals contemporanis. Sense que se m’enfadin altres il·lustres badalonins universals contemporanis com Pilar Rahola, Carles Sans, Miguel Poveda, Lluís Marco, Toni i Sílvia Soler, Julià de Jòdar, “Fernandisco”, la meva gran amiga Lídia Heredia, uns quants jugadors i entrenadors de bàsquet i personatges històrics com Enric Borràs o Li-Xang. Que no se m’enfadin, sí, però les coses són com són...

I, vatua l’olla (una expressió “kitsch” que m’encanta, ha, ha, ha) resulta que cap dels dos som BTV. BTV és com anomenen a Badalona als Badalonins de Tota la Vida, una llista que sempre inclou els del centre, els de la Badalona de Mar, com en diuen alguns.

 

 

I no, la Mireia no és BTV sinó de La Salut, barri situat per sobre una autopista que esguerra la ciutat des dels anys 60. La Salut, un barri d’aquells on tots els carrers fan pujada. Creat totxana a totxana els diumenges pels treballadors arribats en tren d’Andalusia i Extremadura i que aprofitaven el seu dia de festa a les fàbriques per construir-se un futur. La Salut, barri comunista i després socialista que va acabar votant el PP de García Albiol, insuperable en el cos a cos demagògic de lepenisme light. La Salut, un barri on encara es pot escoltar allò de “baixo a Badalona”.

I jo sóc de Sant Roc, un lloc que milers de badalonins no trepitjaran en sa vida. El sud del sud. La Badalona grisa pel fum de la indústria, allà era negra. Negra del no futur. I, vatua l’olla (m’encanta!, ha, ha, ha!) aquell paisatge, aquella gent i aquell pati de veïns (i sobretot de veïnes) de barraquisme vertical, van ser la totxana amb la qual jo vaig construir el “Sálvame”.

Mai seré un BTV i no diré que ni ganes, però és que tampoc ho necessito. Tinc altres fantasmes a qui perseguir i altres preocupacions. Sóc massa complicat i haig de passar prou comptes amb mi mateix com per perdre el temps amb segons què.

No li nego que, quan vaig a les festes glamuroses i plenes de ploma, Badalona és allà. Aquell pis de 50 metres quadrats on la meva germana i jo dormíem al mateix llit o aquell Titus, la discoteca dels BTV on no em deixaven entrar de jove perquè era d’on era.

Però allò és el passat. Jo ara em dedico a administrar i greixar l’espectacle que ofereixen unes criatures a qui la TV ha tret del seu propi Sant Roc. Si són llestes, prosperaran, podran sortir d’allà i viure en un barri de rics, en cases on el que té 50 metres quadrats és el lavabo petit. I entraran al Titus que vulguin per la porta VIP. Però si no saben administrar la centrifugada que proporciona aquest aparador, quedaran triturats i acabaran oblidats en un racó qualsevol de qualsevol Sant Roc, envoltats de rates mortes. Com va estar a punt de passar-me a mi. Sort en tinc de ser llest i he fet teràpia explicant la meva vida en llibres o en obres de teatre. Per purificar-me i renéixer. Per poder tornar de tant en tant a Badalona a mirar el meu passat i, vagi vostè a saber, si el meu futur.