“El CNI va comprar el silenci de Bárbara Rey, amant de Joan Carles I, amb fons reservats a Luxemburg”.

Aquest és el gran titular que aquest dimarts publica OKDiario, el mitjà digital d’Eduardo Inda. Veurem si els programes de TV encenen més el tema, però de moment la reacció ha estat moderada, sobretot perquè la qüestió és antiga. La diferència és que ara es presenten uns documents bancaris que provarien el que tota la vida s'havia dit i publicat.

La d'avui es tracta d'una peça de Manuel Cerdán, que quan estava a El Mundo va signar diverses exclusives de les anomenades de “periodisme d'investigació”. Li resumeixo la informació: El CNI va ingressar els anys 1996 i 1997 tres milions d'euros (500 milions de pessetes de l'època) en un compte de l'actriu Bárbara Rey a Luxemburg. A canvi, ella no explicaria res de la seva relació amb el llavors Rei espanyol ni filtraria cap dels vídeos privats on hi apareixien tots dos (“privats” vol dir al llit). Posats en contacte amb l'actriu, ella els ha negat haver obert cap compte i, després de dir que “no en sap res, que s'estima més estar callada i que no vol ficar-se en problemes”, ha explicat que en aquelles dates va reunir-se amb un agent del llavors CESID (actual CNI), enviat per un amic íntim de Joan Carles, que li va proposar silenci a canvi de diners (coi, per no saber res ni voler parlar...). Llavors és quan el diari afegeix que sap de fonts directes dels serveis secrets que la reunió van fer-la a la cafeteria Riofrio de Madrid (que, per cert, havia estat situada al carrer Génova, a pocs metres de l'actual seu del PP) i que, a canvi dels diners pactats, ella es comprometia a lliurar-li un maletí amb cintes d'àudio i de vídeo que havia gravat durant la relació de 20 anys amb sa majestat i que guardava a la famosa caixa forta de casa seva.

Però, com ha quedat escrit un parell de paràgrafs més amunt, el tema és vell. Li resumeixo el que es va publicar aquells dies a diversos mitjans.

6 de juny del 1997. Encara no s'havia aixecat la censura sobre les amants del monarca però alguns mitjans publiquen que Bárbara Rey s'havia presentat en una comissaria per denunciar el robatori de “diverses fotografies i diapositives amb una de les persones més importants del país” (les famoses cintes ja citades). També publiquen que ella acusava Manuel Prado y Colón de Carvajal (amic íntim del Rei) d'estar al darrera del robatori, que s'havia reunit amb Mario Conde per parlar del tema i que el periodista Antonio Herrero, llavors periodista estrella de la COPE i veí de l'actriu, estava al cas de tot.

I llavors arriba el dia 26 de juny i el famós programa “Tombola” del Canal 9 (que també emetien per Telemadrid). Jesús Mariñas, polèmic periodista i amic de l'actriu, explica tots els detalls del cas i ella truca al programa per confirmar-ho i diu que l'han amenaçat, que l'han pressionat, que té la casa plena de micròfons i que “només havia donat afecte a qui ho necessitava”. La bomba havia esclatat i una setmana després s'anuncia la presència de l'actriu a plató. Ella viatja a València, però instants abans de l'emissió en directe, el programa rep “ordres superiors” que prohibeixen l'aparició. Quan li comuniquen la notícia, Bárbara Rey s’amotina i es nega a sortir del plató. Al final aconsegueixen fer-la fora mentre ella crida pels passadissos que ho explicarà tot de la seva relació amb el Rei. Sembla ser, però, que li van pagar els dos milions de pessetes signats al contracte. I va passar el temps i mai més se’n va sentir a parlar, ni de la denúncia, ni de la relació, ni de res. Dos anys després, Canal 9 fitxava Bárbara Rey per presentar un programa de cuina.

Era l'època en que es deia que Aznar, ja president, havia decidit acabar amb els pagaments a l'actriu, cosa que coincidiria amb les dates dels pagaments apareguts avui.

Era quan el periodista José García Abad va començar a parlar de pagaments de fons reservats a diverses amants reials i que va començar a circular que Marta Gayà, dissenyadora catalana resident a Mallorca, era “l'amiga especial” del Rei.

Posteriorment, tot això s'ha documentat i s'ha ampliat en diversos llibres com el d’Andrew Morton o Pilar Eyre.

Bé, després del repàs, què tal si ens fem unes preguntes sobre l'aparició d'aquesta noticia, precisament ara? Si, com ja ha quedat demostrat, no és nova i, tenint en compte que les coses, sobretot aquestes, mai passen per casualitat, per què surt ara? Quin objectiu té? Què hi ha al darrera? Què es busca?

¿Els papers que provarien els ingressos són certs o són falsos, com els del famós compte de Xavier Trias a Suïssa? I la gran pregunta, precisament relacionada amb el Cas Trias: d'on surten aquests documents? Algú amb molt mala idea podria pensar que són l'acompanyament, les patatetes, de l’entrecot Trias-Pujol-Mas-Junqueras. Quan es buscaven proves contra ells per carregar-se el Procés (la famosa Operació Catalunya), els serveis secrets espanyols van comprar (amb fons reservats) gent que tenia a la venda informació de bancs que operen en paradisos fiscals. Una part era certa. Una altra, com la relativa a Trias, era falsa. Ves que per allà al mig no hi apareguessin aquests presumptes comptes de Bárbara Rey i també els d'altres persones. I ves que els pròxims dies no anem tastant la resta de patatetes que estaven sota del tall...

I, sobretot dels sobretots, ves que algun dia no apareguin els vídeos que estaven en aquella famosa caixa forta i que algú deu tenir. L'original i les possibles còpies.