Sóc una paradoxa. I una metàfora. Per què? Doncs perquè sent la líder d'un partit que va néixer per defensar una Catalunya separada en dues comunitats per raó de llengua, sóc un exemple d'integració personal, social i lingüística. Sóc exactament la realitat del país, no la que alguns dels “meus” volen fer creure.

Però també sóc la gran ironia, perquè em caso amb un indepe. Sap allò que deien alguns de la societat catalana fracturada? Doncs au, argument fracturat. O com diuen a la meva terra d’origen: “zasca en toa la boca”.

Però esperi, que ara ve la carambola a 4 bandes. Aquell moment memorable quan, en un debat a les espanyes, un diputat andalús del PP va dir que jo no tenia ni idea de la realitat andalusa perquè jo ja era catalana. O sigui, la tradicional intransigència hispana excloent aplicada a una servidora. O sigui, un espanyol repartint-me a mi carnets d’espanyolitat. O sigui, jo, sent expulsada d’Espanya. No em negarà que va ser un moment deliciós.

Per tant, recapitulem: sóc la prova fefaent del que passa a Catalunya des de fa segles. Algú arriba, s’integra en la societat (si té un mínim interès, hi ha gent que s’hi posa de cul i s'hi nega) i passa a ser un català (o una catalana) més. Sense cap problema. Amb normalitat. La mateixa normalitat dels milers de persones que han passat abans per aquest procés i la dels milions que vindran. I va i aquesta persona, en aquest cas jo, pateix aquell nacionalisme espanyol identitari basat en l’anticatalanisme. COM-BO TO-TAL!!!

I miri, ves per on, justament avui és el dia del meu casament. Amb el famós indepe que, pobre, té un nom: Xavier Cima. Nascut a Vic, criat a Ripoll, ex convergent i del Barça. Més de la ceba, impossible. I, escolti, tot tan normal. 

La nostra relació és poc habitual, efectivament, però tot i que mai no la vam amagar, tampoc anàvem amb un altaveu explicant-la. Perquè mai no barrejo la meva vida pública amb la privada. I va resultar que la majoria de periodistes catalans ho sabien, però van actuar amb naturalitat. I van respectar (i respecten) la nostra privacitat. És allò tan català de la discreció. En canvi als mitjans de Madrit (concepte) han sucat tot el pa que han pogut amb l’indepe que mai tenia nom. I, de fet, ells van ser els primers a publicar que estàvem junts.

Per cert, una relació que va començar desmentint que a les comissions parlamentàries mai hi passi res. Almenys a la que ens vam conèixer nosaltres, sí que hi va passar. La Razón va publicar que precisament va ser ell qui “em va entrar” primer al mig dels debats. Però, torno a dir, que jo no parlo de la meva vida privada. Tot i que ho confirmo: “comisión parlamentaria, contigo empezó todo”.

Tinc fama de ser tossuda i implacable, però jo crec que és fermesa. Són dos conceptes que s’assemblen, però no són ben bé el mateix. Per això diuen que seré jo qui duré al meu terreny al Xavier. Veurem. Perquè de les parelles, al final, sempre en surt una barreja. Dit d’una altra manera: els testos s’acaben assemblant a les olles.

Però hi ha més paradoxes. Tot i ser catalana d’origen andalús, o andalusa que exerceix de catalana (o com en vulguin dir) a Salmoral, a 50 quilòmetres de Salamanca, encara sóc la filla del Rufino de los Olivas i per part de mare sóc de los Rebojos. Perquè la meva família és d’allà. El que passa és que mon pare, advocat, va decidir establir-se a Jerez, on va acabar fent de procurador. I la seva mobilitat és la que va fer que jo tingui un germà català. El gran. Va néixer a BCN quan la família hi va estar establerta durant un temps, abans de retornar a Jerez.

Total que, coses de la vida, la nena que volia ser arqueòloga i anar a l’Índia amb motxilla ha acabat havent de contestar preguntes com: “parla de política amb la seva parella?”, “es farà vostè indepe o ell de Ciutadans?”. Miri, així en confiança, li diré... ¿vostè creu que només parlem del Barça, una de les coses en les quals coincidim més? Oi que no ho creu? Doncs això...

Per cert, una última cosa: el casament d'avui és una prova de la realitat catalana, sí, però també és la determinació de dues persones que han decidit que la seva vida era més important que el que puguin pensar uns quants dels dos extrems. Del meu i del Xavier.