Coincideixen en el temps dues efemèrides-metàfora que expliquen el moment polític que ens caurà a sobre a partir de demà: els 40 anys de la fundació del PP i els 15 del casament d’Estat de la filla d’Aznar a El Escorial. “Con ellos empezó todo”.

Un dia, l’antiga Alianza Popular va decidir treure’s de sobre la imatge franquista que arrossegava i, de pas, el deute econòmic, que no era menor. El partit de dretes que aixoplugava des de la ultradreta postfranquista fins al “suarisme” buscava una imatge nova amb els mateixos de sempre. I no se’n va sortir. Fins que va arribar un inspector d’Hisenda de caràcter eixut com la moixama i sense cap carisma. Però amb una voluntat de ferro i que va saber superar el seu gran complex d’inferioritat amb una barreja permanent de “pa chulo yo” i “dos huevos duros”.

I va tenir olfacte per intuir l'existència d'un fort nacionalisme espanyol, llavors encara somort pel sentiment de culpa del franquisme. I va decidir despertar-lo. Com? Creant un exèrcit de periodistes que cada dia bombardejaven l'apocalipsi i envoltant-se d'uns generadors d'idees que van farcir de gruix intel·lectual i arguments de consum ràpid la renacionalització d'Espanya. I, evidentment, la clau passava per desqualificar la perversa idea de l'autonomisme, un pou sense fons de malbaratar diners en mans de socialistes males persones i de perversos nacionalistes catalans i bascos. Quan després el PP va començar a governar autonomies, l'habilitat va ser mantenir el discurs i que tothom oblidés de quin color era llavors la majoria de governs traïdors a la pàtria.

El toc final va ser apropiar-se de la Constitució, com qui s'apropia de l'Alcorà. I dictar una xaria en forma de patriotisme constitucional. I qui sortia del recte camí passava a ser condemnat per heretge. Els "putus" catalans que volien reformar el seu Estatut van ser els primers. I aquí l’aznarisme-gihadisme va tenir la complicitat d'un PSOE desorientat pel moviment i que encara ara busca el seu espai. Un PSOE que va governar durant l'anècdota puntual del zapaterisme, no per mèrits propis sinó perquè la passada de frenada de l’11-M els ho va posar en safata.

Total, que d'aquí va venir allò de demanar signatures “contra Catalunya” (“a por ellos, oé”), la guspira que ha desembocat en el procés que aquesta setmana començarà a viure un final de pantalla que desconeixem com acabarà. I d'allà va venir allò altre del casament de la nena que va convertir-se en la metàfora social d'aquell règim.

Ja fa 15 anys, qui va creure's un líder mundial perquè es fumava puros d'un pam amb Bush no podia fer un casament auster. De cap de les maneres. I va llançar el monestir per la finestra. I allà hi eren tots. El Bigotes, Bárcenas, el del confeti i els pallassos, l’Ibex, la llotja del Bernabéu...

I resulta que qui ha embogit som els catalans que preparem un cop d'estat, no qui va preparar la fogata, la va ruixar amb benzina i li va calar foc. Però això no importa. L’aznarisme-gihadisme és la religió dels qui volen guanyar el cel constitucional. I cal una guerra santa per tenir-los permanentment motivats. Perquè això ho justifica tot i perdona i purifica els pecats de tots aquells que van anar al casament de la nena, que és del que es tracta. Exactament això.