La feblesa del PDeCAT i la pretesa i probable força futura dels comuns fa que pel nostre país circuli el rum-rum d'una possible reedició del tripartit d'esquerres.

Ahir mateix la Universitat Progressista d'Estiu va organitzar el debat “L'esquerra és la cruïlla”. Van participar-hi Marta Rovira (Esquerra Republicana), Núria Parlon (PSC), Xavier Domènech (Comuns) i Anna Gabriel (CUP).

Conclusions? Crec que el millor resum va fer-lo Joan Tardà, diputat d'Esquerra al Congrés, en una piulada-avís:

O sigui, el nou Tripartit només serà possible si els comuns fan el que segurament aquest dissabte aprovaran decidir no fer: donar suport al referèndum. O caixa o faixa.

Des de l'últim Tripartit a ara, la situació política catalana ha fet un salt comparable al de la diferència de preu entre el que cobra el soci i paga el “guiri” per una entrada del seient lliure del Barça a la tercera graderia. Però hi ha qui continua allà (a l'any del segon tripartit i a la 3a graderia). Oblidant que alguna cosa potent ha d'haver passat al país si Convergència i Unió està d'oferta a Wallapop i els seus hereus voten juntament amb la CUP, si Iniciativa i tots els seus líders són com el teletext (que es veu que encara existeix, però ningú sap per què), si el PSC s'ha aprimat tant que gasta 40 talles menys (de tot) i Esquerra, el partit que més ha fet honor a aquest nom amb les seves diverses escissions, resulta que ara és un partit compacte que es prepara per ser la nova centralitat.

Tripartit d'esquerres entre qui? Esquerra+PSC+Comuns? Sí, de veritat? Algú veu Esquerra pactant amb el PSC i amb el colauïsme en una Catalunya independent? O en una Catalunya espanyolísticament autonòmica? O en una Catalunya bolivariano-gihadista-nazi? Seria com Paquirrín guanyant el mateix any Eurovisió i Mister samarreta mullada a la discoteca La Cueva de Sabiñánigo, una cosa molt digna de ser vista però improbable.

O sigui, si en Joan Tardà, que passa per ser el més “marxista” de tota la colla, diu el que diu a la piulada, imagini's les possibilitats d'èxit de la cosa.

Ara bé, aquesta realitat és, precisament, la que pot fer canviar l'escenari. ¿Els comuns estan disposats a deixar escapar la possibilitat de tocar poder a l'engròs algun dia i, a més, quedant encaixonats al bàndol del “no” al referèndum, que totes les enquestes (fins i tot les de veritat) donen com a postura totalment minoritària? Sí? Segur? ¿Ada Colau es conformarà a mirar-s'ho tot des de la tercera graderia i sense els dàtils amb bacon a què dona dret el càtering de la Poder Experience? De veritat? Doncs o bé ella sap una cosa que la resta no sabem o jo ja no entenc res...