L’agost se’n va. I plovent. És la sensació que calia per acabar de tancar la paradeta definitivament. Arriba el moment de fer balanç i de tot el que vostè va dir que faria durant l’estiu doncs... pssse, poqueta cosa. O directament res. Aquell llibre que va posar a la maleta i que allà es va quedar. Aquell esport que va dir que faria al matí a primera hora “abans que faci caloreta” i que va durar el primer dia. Aquell evitar la cerveseta fresqueta abans de dinar i que va durar encara menys que el propòsit de fer esport. I aquell rotund “no penso mirar el mòbil” que va morir fent la cerveseta fresqueta que ja havia caigut el primer dia.

En canvi, sí que vostè ha fet una cosa que no estava prevista: mirar per televisió esports que en sa vida havia imaginat que miraria. Coses dels JJOO.

De sobte, vostè es va posar a veure un partit de bàdminton. Sí, sí, de bàdminton. I va descobrir que allò que copegen amb una força descomunal sense que pràcticament es mogui de lloc en diuen “volant” i no pilota. A continuació va empassar-se una competició de llançament de disc femení. I va rematar-ho, sense immutar-se, assistint, sense entendre res, a 5 combats de taekwondo.

I segur que en algun moment o altre vostè va prendre partit per algú dels que competia. A banda del sentiment nacional de cadascú, que predisposa molt a anar a favor o en contra dels esportistes o dels equips en competició, sempre hi ha un estrany mecanisme que ens impulsa a decidir que un ens cau millor que l’altre.

Llàstima que els experts en comportament humà estan massa ocupats aquests dies amb l’estrès postvacacional i no tenen gaire temps per dedicar-se a estudiar què passa pel nostre cervell quan decidim donar suport a algú que no sabem ni qui és. Per què el/la triem? O, si donem la volta a la cosa, per què decidim no triar algú? Per què un dia vam començar a xerrar amb aquella persona que va acabar sent l’amor de la nostra vida? Per què a l’escola vam començar a jugar amb la persona A i no amb la B i amb els pas dels anys aquesta persona no ha deixat mai de formar part de la nostra vida?

Reflexions poc relacionades amb l’estiu? Sí, pot ser. O potser són els pensaments més estiuencs possibles. Propòsits, il·lusions i comportaments que han conviscut amb nosaltres i que ja són passat. I el cervell fa neteja inconscient i es prepara per altres reptes de futur. I aquí és quan renovem el trident de bons propòsits clàssics de les postvacances: fer esport (aquesta no falla mai), aprendre anglès i deixar de fumar (això els que fumen). Però potser li afegim jugar a bàdminton o aprendre taekwondo. I quan arribi Nadal i haguem tornat a fracassar, els rerenovarem buscant l’esclat de la primavera. I així reiniciarem el cicle vital que ens mou. Amb un immens auto-engany? Sí, però com que ho sabem, tampoc ens fem gaire cas i seguim posant-nos la pastanaga davant dels nassos. I d’aquesta manera anem superant etapes en les que afegim a la nostra particular motxilla la final olímpica de llançament de disc en què vam anar a favor de una bielorussa.