Vint anys de la Fundació Irla, la fundació d'Esquerra. I pel que hem escoltat avui, també d'esquerres, perquè han estat reivindicades.

Total, que per celebrar-ho (els 20 anys, no ser d'esquerres), ens han convocat a les 7 de la tarda a la sala noble de l'edifici del rellotge del recinte de l'Escola Industrial. 

Mentre esperem que comenci la cosa, ha sonat jazz. No se qui tocava perquè el Shazam no m'ho ha detectat. Amb 20 minuts de retard (sort que érem a l'edifici del rellotge), l’Anna Ycobalzeta ens ha llegit un text de Rovira i Virgili. A continuació, el quartet Brossa, format per tres violins i un violoncel, i amb la veu de Judith Neddermann, ens han interpretat Schubert. 

Seguidament, el director acadèmic de la fundació, Lluís Pérez, ens ha donat la benvinguda i ens ha recordat quina era l'etiqueta per piular sobre l'acte. Després d'un vídeo que ha acabat amb la frase "Hi ha una manera compromesa de mirar-se el món" i que en Josep Vall, director executiu de la fundació, ens expliqués què han fet i què fan, ens han llegit un text de Montserrat Roig i ens han interpretat un "fragment musical" d'Incerta Glòria, la novel·la de Sales.

Això ha donat pas a una entrevista individual a cinc. I ara vostè em dirà: Comoooor? M'explico. La periodista i exdiputada Marina Llansana ha adreçat un parell de preguntes a cada una de les cinc persones que hi havia a l'escenari assegudes, no sobre cap tamboret, cadira o butaca, sinó sobre una muntanya de llibres. I cada persona anava contestant amb un màxim de tres minuts per cap. I les persones eren Marta Espasa (professora d'Hisenda Pública i actual directora de tributs i jocs), Josep Huguet (exconseller i expresident de la Fundació Irla), Bel Olid (escriptora, traductora i presidenta de l'associació d'escriptors en llengua catalana), Josep Ramoneda (periodista, filòsof, escriptor i president del Grup 62) i Joan Manuel Tresserras (exconseller i president de la fundació Irla). 

Resum de la cosa? Les reflexions i idees han reivindicat l'esquerra i el progressisme, paraules que han aparegut sovint. Huguet ha dit "som l'esquerra responsable", Espasa ha recuperat el concepte “justícia social”, Ramoneda ha parlat de com poden canviar el món els joves, Olid ha proposat que a les pròximes eleccions tots els partits presentin candidates i que la primera presidenta de la República sigui una dona i Tresserras, després de dir que seria més partidari de posar els millors candidats possibles, ha fet una autocrítica de l'esquerra que confon utopies amb al·lucinacions i ha fet una lloança enverinada sobre el pragmatisme de la dreta. 

A dos quarts de 9, una lectura de Bertrand Russell i un poema de Maria Mercè Marçal musicat per Borja Penalba, ens han deixat a les portes de la cloenda de l'acte, a càrrec d'Oriol Junqueras. 

Expectació entre la premsa a veure què dirà. De fet molts (i moltes) només han vingut buscant el seu titular. I el que ens han dit és:

· som conscients de la magnitud dels reptes, però els afrontarem.

· hi ha un rem per cada braç (com dient que no sobra ningú)

· estimem-nos.

· hem de fer un món millor.

I 3 minuts i 9 segons després ha acabat el discurs dient: "concentrem-nos en la República". Tot seguit, pica-pica pels assistents que ara li detallo, però abans el vicepresident ha passat per la zona de premsa i ha reivindicat Kant. Això m'ha animat molt i m'ha permès anar a veure que picava la gent a peu dret: olives variades (com de pesca salada), ametlles fregides amb curri (cosa que provocava una olor general a curri, sobretot a les mans dels presents) i un variat de coses d'aquestes modernes fregides. Per beure, cava, vi negre, aigua, i sucs de pinya, préssec, taronja i pera.

I abans de marxar, he pogut conversar amb Josep Bargalló, exconseller en cap del tripartit, però també exdirector de la Ramon Llull. Allà va tenir contacte amb Fèlix Millet. Quan va esclatar el cas, Bargalló va demanar mirar papers a veure si els havia colat alguna cosa. Sap que van trobar? En una factura hi apareixien 120 euros de les targetes de visita de la filla. Això va ser tot. I, sap per què? Perquè Bargalló mai va fiar-se de Millet. “Era l'únic de la burgesia barcelonina que ens feina la gara-gara. I molt. No era normal i em va fer sospitar”.

Coses de ser d'esquerres...