El títol d'aquesta peça és ja el lema oficial del MOVNI que sobrevola Catalunya des de fa dies. El MOVNI és el Moviment Votant No Identificat.

És Moviment perquè és transversal. Des de joves de 14 anys fins a senyores que podrien sortir en un capítol de Les Teresines sense passar ni per vestuari, ni per maquillatge, ni per perruqueria. Dir que estem parlant de “gent de tota mena” és un tòpic massa fàcil, però és totalment ajustat a la realitat. Avui al centre de BCN hi havia senyors de mitjana edat amb americana, joves d'uns vint anys amb mocassins sense mitjons i mostraris en moviment de tota la roba Quechua que existeix als catàlegs. I també eren a desenes de ciutats catalanes que han vist manifestacions com mai s'hi havien vist. I diumenge estaven votant. I seran on calgui.

És Votant perquè, a pesar de tots els impediments (els que coneixem i els que no), vam votar. Crec que encara no en som del tot conscients de que un Estat amb tots els mecanismes al seu abast (els legals i els il·legals) no va poder impedir que uns dos milions i mig de catalans votessin diumenge. Amb col·legis electorals, cens, urnes, paperetes, recompte i resultats.    

I és No Identificat perquè ara ja no sabem ben bé on està situat aquest moviment. Primer era un moviment indepe però ara ja és alguna cosa més. Gràcies a Rajoy i als genis que l'envolten, avui han sortit als nostres carrers centenars de milers de persones que han convertit l'artefacte en un moviment indepe reforçat per una base social i cívica encara més ampla i sòlida. La gent crida independència, sí, però crida molt més que els carrers seran sempre nostres i pensa en la independència, esclar, però la pantalla actual està situada en els abusos policials promoguts i justificats per l'Estat. Sé que la paraula és forta, però som davant d'una insurrecció pacífica i transversal basada en el “si en toqueu a un, ens toqueu a tots”. Seria un “aconseguirem junts una cosa, però ara mateix importa més estar junts que la cosa, que ja arribarà, però perquè estem junts”. I per això agrupa a gent tan diversa.

Però quedem-nos en els dos extrems d'edat d'aquest MOVNI:

1/ Gent molt jove. En un moment en que el discurs oficial és que la joventut passa de la política i bla, bla, bla. És aquesta gent que Madrit (més concepte que mai) intenta relacionar amb l’adoctrinament a les escoles i que no és res més que aquella estratègia que a l’espavilat de l’exministre Wert se li va escapar al Congrés dels Diputats: “Hay que españolizar a los niños catalanes”. Aquesta generació, com va definir Iñaki Gabilondo, han desconnectat absolutament d’Espanya. Per sempre.

2/ Gent molt gran. Aquest és un fenomen molt interessant perquè són la generació a qui el franquisme els va esborrar la memòria. N’he parlat avui dinant amb un amic que va néixer a França perquè els seus pares eren a l’exili i a la tarda amb un altre amic i company de professió a qui he trobat a la mani de BCN i que m’ha explicat com va anar a votar el seu pare malalt. I me n’ha parlat en Jordi, d’Alpens, que m’ha aturat només per dir-me que està molt sorprès per la satisfacció que veu a la cara de la gent gran, que surt al carrer feliç, contenta i amb esperança. Imagini’s, si persones de 80 anys tenen esperança, què hem de tenir la resta?

Els morts mal enterrats sempre (sempre) acaben surant. I aquests dies, la gent nascuda a finals dels anys 20 i a la dècada dels anys 30 del segle passat, sobretot dones, estan traient de dins la memòria dels seus morts durant la guerra que encara ara no saben on són. I treuen la memòria dels empresonats i represaliats per la repressió posterior. El pare, el tiet o el cosí a qui l’Espanya dels vencedors, amb la mateixa mentalitat que l’Espanya que ara envia hooligans a apallissar civils armats amb paperetes, va voler humiliar com ara ens vol humiliar a nosaltres. El franquisme va fer una neteja ètnica de la memòria dels perdedors de la guerra i ara als seus néts els hi explota a la cara aquell silenci. I nostres avis i àvies que va haver de sobreviure agenollats, obedients i callats, ara surten a votar i a manifestar-se per la memòria dels seus. Amb orgull i disposats a reivindicar-los.

I, mirant al futur, cap on va ara el MOVNI? A la mani m’hi he trobat molta gent que m’ha explicat de tot. En destaco dos. Un ex alt càrrec de l’anterior govern que m'ha dit: “venen 30 dies molt difícils” i un líder polític molt important als anys 90. M’aturo en el segon perquè vull compartir amb vostè la seva reflexió. Ell creu que el cap de setmana cal proclamar la independència perquè Europa reaccioni. “Mentre no ho fem, Europa no mourà un dit”. Llavors li he preguntat què passarà si cap Estat europeu diu res. I aquí és on ha explicat que no hem de perdre de vista la Xina. “Si som independents i sortim momentàniament de la UE, podem ser un objectiu molt interessant per als xinesos de cara a tenir un port que els connecti amb Europa amb rapidesa. I tenir el suport d’un dels monstres mundials no ens deixa desemparats”. I mig de broma ha comentat: “potser podríem pactar-ho a canvi de comprar el nostre deute, que per ells és la xavalla que duem a les butxaques”. I mentre m’ho explicava, un servidor pensava: bé, o potser pot ser una carta a jugar amb la UE. O ens ajudeu o obrim la porta a la Xina. Seria entretingut, no troba?

I parlant de trobar... Miri que m’hi he esforçat, però no he trobat cap dels milers de policies i guàrdies civils infiltrats que deien que vindrien a la mani de la tarda a BCN. I això pot haver succeït per dos motius: 1/ no n’hi havia cap o 2/ la meva capacitat per detectar policies i guàrdies civils infiltrats és nul·la. Veurem quan tornen. Perquè em temo que tornaran, i més després d’haver sentit aquest discurs tant poc indepe del Rei (per cert, m'ha estat molt complicat sentir-lo perquè tinc uns veïns amb molta força als braços i unes cassoles molt potents. I m'ho han volgut recordar just durant el missatge). De moment el MOVNI estarà esperant cada arribada dels infiltrats. Però, fins quan? Aquesta és la gran pregunta ara mateix. Perquè si hem quedat que els carrers seran sempre nostres, em temo que caldrà demostrar-ho amb fets durant uns quants dies.