Ho piulava en Jaume Freixes, periodista de TV3:

I, sí, ja sé que a vostè i a un servidor no ens afecta tot això que diré a continuació. Sí, sí, fa referència als altres (i a les altres). Les crítiques i les culpes sempre són pels altres. Vostè i un servidor som bellíssimes persones que ho fem tot bé però, si li sembla, i com per universalitzar la cosa, parlaré dels “vostè” i dels “un servidor” que ens envolten i que no deixen de ser nosaltres mateixos, però en general.

Vostè i un servidor vivim al nostre món. I el nostre món és molt petit. La nostra família, els nostres amics (i amigues), els companys (i les companyes) de feina, els nostres restaurants, el nostre mercat, el nostre centre comercial, el nostre mitjà de comunicació que hem triat en funció del nostre món... Escoltem a qui ens dóna la raó i no només no escoltem al discrepant, no només el menyspreem, sinó que el desqualifiquem. Cada cop més. En funció de filies i fòbies. Aquest és un feixista de merda, o un progre de merda, o un indepe de merda, o un espanyol de merda, o a qui vostè i un servidor vulguem, però sempre de merda. 

Tenim tot el planeta a un cop de clic però ens hem creat la nostra petita bombolla, el nostre món a mida. I ens mirem aquest món a través d'una pantalla de mòbil o d'ordinador i ens pensem que allà hi és tot. Que aquella és la veritable realitat. Però resulta que, encara que no ho sembli, no és així. La realitat és a fora, però ni ens agrada la realitat ni tenim ganes ni temps d'anar a saludar-la. No fos cas que haguéssim de reconèixer que allò que estem totalment convençuts que és com nosaltres diem (i punt), potser no ho és del tot.  

No escoltem. No observem. No badem. Mirem pantalles i les pantalles fan un efecte que està descrit des de fa 2.500 anys i que es diu "mite de la caverna".

A les eleccions dels EUA els periodistes, els mitjans, els experts, els politòlegs, els sociòlegs, els xerraires, els ajuntalletres i els cracs de les enquestes, hem demostrat desconèixer la realitat. Ens hem dedicat a simplificar i en molts (massa) casos a impartir doctrina i a expressar desitjos més que a radiografiar la societat.

I ara hem d'intentar entendre què ha passat i per què. Sí, sí, Trump és un groller, un masclista, un mal educat, un destraler, un Jesús Gil de pentinat impossible... Però l'han votat 59 milions de nord-americans que no s'han tornat bojos de sobte. I si ho haguessin fet, seria interessant (i molt recomanable) intentar saber les causes. I l'han votat per molts motius. Com els espanyols voten el que voten i fan president a Rajoy. Com els catalans votem el que votem. Tot té una causa i per entendre-la cal sortir de la nostra confortable bombolla i començar a preguntar-li a la gent que no pensa com nosaltres per què fa el que fa.

La democràcia no és que sigui el menys dolent dels sistemes (que ho és) sinó que és la millor manera de conèixer la realitat del que pensa i sent la gent en un moment concret. Inclosa la que no vota. El Brèxit, el procés de pau a Colòmbia i ara les eleccions als EUA demostren que la gent està emprenyada, que no sent representada i que ho expressa carregant-se tot el que intueix que es cou sense comptar amb ells. Menys a Espanya. I ni els periodistes, ni els mitjans, ni els experts, ni els politòlegs, ni els sociòlegs, ni els xerraires, ni els ajuntalletres, ni els cracs de les enquestes expliquem les causes de les coses. I després, quan passen, les justifiquem en funció del que pensem i les usem per refermar-les. Avui ha tornat a passar.

Ens escoltem a nosaltres mateixos explicant la nostra opinió sobre una realitat que veiem des de la nostra bombolla particular. I expliquem a la gent que pensa com nosaltres, com els que pensen diferent de nosaltres li expliquen als que pensen com ells. I, com que reconvencem als nostres particulars reconvençuts, ningú ens demana explicacions.

I ara, la gran pregunta: això té solució? Tornem al mite de la caverna. La culpa no és de les ombres sinó de qui no surt de la cova. Potser si les societats comencen a exigir mirar-se les coses a la llum del dia, les coses començaran a canviar.

Perquè, esclar, ni vostè ni jo tenim la culpa de res, però els altres pensen que tampoc la tenen i ens demanen explicacions a nosaltres sense fer cap autocrítica ni canviar res del seu propi món.

És allò que dèiem, que la culpa sempre és dels altres.