A Espanya, ara mateix, existeix un dèficit democràtic escandalós que és acceptat per la majoria dels seus ciutadans sense immutar-se. Perquè no va contra ells sinó contra els maleïts catalans i els seus còmplices. La catalanofòbia sembrada durant anys per anar guanyant eleccions, espanyoles i regionals, ara brota amb una força que ho tapa tot. Tapa des de la corrupció del partit que governa i dels seus màxims dirigents, fins l'incomprensible augment del preu de l'electricitat, passant per l'operació Catalunya.

Espanya és un Estat on anar a la presó cada dia és més fàcil. La llei es tuneja a gust sense cap mania i la presó provisional és aplicada amb criteris pintorescos dels quals en prenen nota turcs, sudanesos del sud, iemenites o kimjongunites. I el deliri arriba fins a una aplicació inconstitucional del molt constitucional article 155, entre el silenci del Tribunal Constitucional.

Espanya és un Estat on fa un any (un any!) que tres persones són a presó preventiva per uns fets que encara cal aclarir i pels quals encara no hi ha ni data prevista de judici.

Però Espanya també és l'Estat on la censura s'usa de la manera més descarada. Qui s'atreveix a criticar el pensament únic, és depurat sense manies, a la llum del dia i sense dissimular. Per què? Perquè del que es tracta és d'ensenyar a tothom què et passa si et desvies del recte camí. L'últim exemple ha estat el dibuixant Eneko, del diari 20 Minutos, acomiadat sense cap explicació. Ell mateix ho ha desvelat al seu compte de Twitter.

Però abans que ell, molts altres han perdut la feina o han marxat de tota mena de mitjans per mantenir posicions crítiques. A El País, per exemple, la llista és tan llarga que si la reprodueixo, segur que em deixo algú. Potser el cas més bèstia és el de John Carlin, l'autor d’Invictus. Tal com va explicar-ho en Toni Piqué aquí mateix, va ser convidat a deixar de col·laborar al diari de PRISA, sobretot per publicar un assaig sobre Catalunya al... The Times!!! Allà hi va escriure dues frases que van sentenciar-lo: "Mai he oblidat una conversa que vaig tenir fa 15 anys amb un home que és encara un pilar de l'establiment [madrileny]. 'No puc suportar els catalans', s'exclamava. 'Sempre volen fer tractes. No tenen principis, per l'amor de Déu! Són gent sense principis!'" i "Rajoy acusa Puigdemont de traïdor, però si el conflicte acaba en violència generalitzada i Catalunya aconsegueix finalment la seva independència, la història recordarà que el gran traïdor va ser Rajoy".

El més trist és que qui ara s'apunta amb vehemència a l'“a por ellos” perquè “ellos” som nosaltres, oblida que algun dia aquests “ellos” poden ser ells. Però, com diu la molt famosa i molt suada frase de Martin Niemöller, atribuïda sovint a Bertold Brecht: “quan finalment van venir a buscar-me, no hi havia ningú més per poder protestar”.