Els CDR. Comitès de Defensa de la República. Nova paraula per afegir a l'extens vocabulari generat pel procés. Un procés que ja no és només “El Procés”. La cosa ha derivat cap a un indret indeterminat que va més enllà i que encara no té nom. Potser perquè, de fet, encara no és ni un concepte. Passen tantes coses i tan ràpid i tot es transforma a tanta velocitat que “la cosa” no té ni temps de refredar-se que ja torna a coure's al forn amb un ingredient nou. 

Provisionalment podríem anomenar-lo metaprocés, com per dir alguna cosa. I és un corrent d'aire que, bàsicament, suma els moviments de l'anomenat règim del 77 perquè res es mogui, un franquisme sociològic a qui l’aznarisme li va fer perdre la vergonya de ser el que és i una Europa dels estats que és un dinosaure burocràtic que viu allunyat de la gent i de la realitat.

Conseqüències de tot això que es mou? De moment a Catalunya ja hem tingut dues vagues generals en un mes. La d'ahir amb menys participació que la del 3 d'octubre, però molt més important per les conseqüències que pot tenir a nivell social.

D'entrada pel paper dels dos grans sindicats. Javier Pacheco, líder de les CCOO de Catalunya, va dir: “Aquí les vagues generals les convoquem nosaltres”. Pacheco ho deia perquè aquesta vaga no era cosa seva sinó de la Intersindical-Confederació Sindical Catalana (I-CSC), minoritària i indepe. Doncs bé, ara Pacheco ja sap que ha perdut el monopoli de convocar res. Mentre, Camil Ros, secretari general de la UGT de Catalunya, era escridassat durant la intervenció a l'acte de la plaça de la Catedral de BCN. Per no haver donat suport a una vaga que es feia, entre altres coses, en suport de la consellera Dolors Bassa, vinculada a la UGT des de l'any 2000 i secretària general a les comarques gironines entre el 2008 i el 2015. La societat evoluciona i canvia i els sindicats continuen com si el món s’hagués quedat a finals del segle XX. I el pitjor per ells és que tothom ho ha vist.

I paral·lelament a aquest canvi de paradigma sindical, l'aparició dels ja esmentats CDR. Dos-cents trenta, segons diuen ells mateixos al seu compte de Twitter.

Ahir els CDR van ser els responsables de tallar l’AVE a BCN i Girona, diverses autopistes i carreteres i les fronteres amb França a la Jonquera, la Seu d'Urgell i Puigcerdà. I en aquest últim cas la cosa ha durat fins aquest matí, després d'una nit amb temperatures sota zero i nevant.

Gent de totes les edats i de tot el territori van demostrar capacitat de convocatòria, de determinació i de resistència. I, sobretot, una gran organització que funciona a banda de partits i entitats tradicionals. Però, crec, el més rellevant va ser l'avís. Del que pot passar segons com. Pels CDR va ser un assaig general de cara a futures mobilitzacions i la demostració de com es pot aturar un país. Pels senyors (i senyores) 155 va ser un toc d'atenció: hi ha algú amb prou força per aturar un país i que sap com fer-ho.

En sentirem a parlar. Apunti, Es diuen CDR.