Aquest matí estava comprant al mercat i m'ha aturat una senyora d'uns 80 anys. Amb un fil de veu m'ha dit: “Avui ha mort en Carles Capdevila i, com sé que ets periodista, et vull donar el condol. M'ha sabut molt de greu, tan jove”.

Quan escrius d'algú pròxim que ha mort, al final acabes parlant de tu. De la teva relació amb aquella persona i de com t'ha afectat el fet. I avui el periodisme català parla d'ell mateix a través del Carles. Per terra, mar i Twitter, deia sovint. I avui Twitter s'ha omplert de gent que no el coneixia personalment, però que està trista. Com la senyora del mercat. Persones a qui els seus articles els havien ajudat a superar mals moments. I el periodisme és això, la gent a qui expliques històries.

Mai vam parlar directament de la malaltia. De tant en tant, sobretot als moments més complicats, li enviava un whatsapp amb la frase que vam convenir usar: “seguim empenyent”. Perquè ha estat una lluita llarga, amb moments molt difícils i durs. I un dia li vaig dir: “Quan les estiguis passant molt putes, a tu et semblarà que no, però pensa que hi ha gent que està empenyent perquè te'n surtis”. I quan l'endemà, o al cap de dos dies d'un aquests moments, veia el doble clic verd, volia dir que ho havia llegit i que anàvem bé.

Fa poc temps va passar una crisi molt forta i li vaig escriure el següent: “Seguim empenyent. SEMPRE! No ens en cansarem mai. MAI! Perquè creiem en la victòria. Perquè els bons de vegades també guanyen... tot i que els cabrons dels dolents tenen les coses més fàcils perquè fan moltes trampes...”. L'endemà va enviar-me una emoticona d'una cara somrient. Aquell partit el vam guanyar.

A partir d'avui mai més podrem explicar junts l'anècdota del Farga. Als actes en què ens trobàvem i hi havia més persones a la conversa, sempre acabava sortint un dinar al Farga de Diagonal/Rambla Catalunya de BCN. Va ser un dia d'abril de l'any 2010, quan em va oferir escriure a l’Ara i involucrar-me en el projecte. Vam començar a parlar que si farem això, i que si farem allò. I que si traurem la cartellera i la programació de TV, que no té sentit posar-la... I ens vam començar a emocionar... I que si el periodisme del segle XXI ha de ser així, i que si les xarxes, i que si la versió digital, i que si els editorials... Vam emocionar-nos tant, que quan vam acabar, vam aixecar-nos de la taula i, xerrant, xerrant, vam sortir per la porta. Una amable senyoreta va recordar-nos, ja al carrer, que el restaurant és un negoci que consisteix que tu menges i després pagues pel que t'has menjat. I nosaltres dos només havíem complert la primera part del pacte. Explicat per ell, tenia més gràcia.  

Avui aniré a dinar al Farga i al moment de pagar, perquè jo pagaré sense que m'hagin de perseguir, pensaré que el Carles es mereixia haver guanyat. Per com ha lluitat i per la lliçó de vida que ens ha donat. I per no donar-nos el disgust, cony!

I perquè m'hi jugo un pèsol que si sabés que avui hi ha tanta gent trista, segur que em miraria, es posaria les grenyes laterals darrere de les orelles, faria aquella rialla que li omplia els ulls de brillantor i amb aquell to suau que usava, deixaria caure: “Vols dir que n'hi ha per tant?”  

Doncs mira, sí.