Aquest matí ha passat una d'aquelles notícies que et deixen fotut. Molt. Ha succeït a l'hospital de La Paz de Madrid. Un pare s'ha llançat des del quart pis de l'edifici amb la seva filla d'un any en braços. Han mort els dos. Sembla ser que tot ha passat després d'una discussió de l'home amb la seva parella. Horrorós. 

Arran d'aquest cas han aparegut unes dades d'aquelles que són reals, però que com que no són als titulars, no existeixen. I si algú no treu les xifres, el problema que amaguen no existeix. I el problema és molt greu: des de l'any 2013, i comptant el cas d'avui, 23 menors han estat assassinats pel seu pare, per la seva mare, o per les parelles o exparelles de les seves mares. A més, hi ha altres 7 casos en fase d'investigació. I si la xifra arrenca el 2013 és perquè abans d'aquesta data, els assassinats de nens a l'entorn familiar no es comptaven. 

Bé, ara que tenim les dades i aquest ja és, oficialment, un problema, a veure si s'afronta i com. 

Una amiga que ha vist la notícia, me l'ha enviat amb el següent comentari: "I ara què? Hem de tancar les fronteres dels països als pares?". I he trobat que la pregunta plantejava una reflexió molt interessant i oferia un argument més per ridiculitzar algunes decisions que en aquest món líquid on vivim passen com a grans estratègies d'Estat venudes com la solució perfecta per protegir-nos dels dolents. 

En un moment que la crisi social i estructural alimenta el discurs populista que busca un enemic a qui culpar de tot, i que aquest enemic són tots els estrangers, resulta que torna a demostrar-se que la violència la tenim a dins. O sigui, no només no arriba de fora, sinó que és als domicilis particulars, a les famílies. Contra les dones i contra els nens, però en menor manera també contra els homes.

Què passaria en aquests Estats Units de Trump si persones d'un col·lectiu qualsevol haguessin assassinat a 23 nens en 4 anys? Seguint el mateix criteri aplicat a tots els refugiats i als immigrants originaris de 7 països àrabs, se'ls prohibiria entrar al país, oi? Per tant, qualsevol pare, mare i parella o exparella d'una dona amb fills hauria de tenir vetada l'entrada als Estats Units. I sobre tots ells i elles hauria de caure la sospita permanent i l'ombra del dubte i del recel. Vostè és pare? Mare? Doncs passa a ser sospitós (i sospitosa). Passi per aquí que el tractarem com un assassí i l'aplicarem mesures correctives.

Bé, i ja posats, i en nom de la pau i per combatre la violència que genera aquest "col·lectiu", haurien de ser bombardejats diversos indrets on hi haguessin pares, mares i parelles i exparelles de dones amb fills. Atacs preventius destinats a evitar més assassinats de nens. I caldria construir murs totes les escoles per separar els nens (i les nenes) de tots els citats anteriorment, no? Bé, i aquí podríem seguir dient la resta de barbaritats que se'ns puguin acudir.

Però, sap el pitjor? És que ara semblarà que sóc jo el que està fent broma i banalitzant. I no. El problema és que són les absurditats portades a l'extrem les que converteixen la realitat en una broma, però tot és tan pervers que és la denúncia la que es converteix en banalitat. Qui fan broma són ells. I amb coses molt serioses. La simplificació és total i no existeix un mínim d'intel·ligència, però la massa ens empassem aquest xopped intel·lectual com si fos Jabugo Joselito. I, escolti, encantats de la vida perquè demanem a veure si podem repetir, que estava molt bo.

Mentre ens entretenim amb la postveritat, que no és res més que la mentida de tota la vida, per davant dels nostres nassos hi passen els efectes provocats per la màquina de fer por. I, darrere, de seguida, ens apareix el xerraire de fira amb la solució màgica als nostres problemes. Es digui Trump, Le Pen o qualsevol dels populismes que broten com els rosers a finals de març. 

Ah per cert, i mentre, continuaran morint nens a mans de pares, mares, parelles i exparelles de la mare.