Avui ha succeït al barri de Chamberí de Madrid, però ha passat altres cops en molts altres llocs.

Un home de 78 anys ha acabat amb la vida de la seva dona de 77, que patia Alzheimer i que els serveis sanitaris han trobat sense signes de violència, i després s'ha penjat. Ell ha deixat una carta en què confessa que ho ha fet per compassió per la malaltia de la dona, amb qui havia compartit tota la seva vida. Terrible. I, segons la meva opinió, d'una tendresa humana tan aclaparadora com cruel. No sé vostè, però jo entenc aquest home. I ara, que no estic en la mateixa situació que estava ell, penso que faria el mateix. Potser si algun dia m'hi trobo, canviaré d'opinió, vagi vostè a saber. Perquè les coses, quan hi ets, són molt diferents. Però ara com ara, actuaria igual. I si el malalt fos jo, voldria que investiguessin amb mi tot el que fos possible per saber més coses de la malaltia i que després fessin el mateix. I entendria que la persona que ho fes, que tingués amb mi aquesta infinita compassió, continués vivint.

Sí, sí, ja sé que són dues morts i que una d'elles és punible, des del punt de vista penal. I sé que se'm pot dir que estic defensant la violència de gènere, que sóc un assassí, que no tinc dret a cometre aquesta barbaritat i que no sóc ningú per disposar de la vida d'una altra persona. Perfecte. Assumit. Cap problema. I no només respecto la seva opinió sinó que l'entenc. I si vostè decideix fer el contrari, no tinc cap retret ni cap crítica a fer. Però quan veig aquest tipus de notícia, no puc evitar pensar en la barreja de desesperació, amor, lucidesa i generositat que hi ha darrere de la decisió més bèstia que pots prendre a la teva vida. Una decisió brutal, però penso que és la més humana possible.

L’Alzheimer és una malaltia terriblement cruel. Anul·la i humilia les persones, robant-les una cosa tan important com la memòria. Quan no ets capaç ni de reconèixer la teva parella, ni els teus fills, ni la gent que t'estimes o t'has estimat, què ets? Qui ets? Si no saps ni qui ets, on és la teva identitat? On és la teva vida? On queda la dignitat humana de qui pateix Alzheimer, condemnat a vegetar sense cap esperança? Assegut esperant la mort, però sense ni tan sols saber-ho. És una inferioritat de condicions massa desigual. No és just. Contra el càncer pots lluitar, no sempre amb avantatge, però pots plantar-li cara. Cada dia hi ha centenars de persones que se'n surten. L’Alzheimer no. No t'ofereix cap oportunitat. És anar a destruir la màquina més potent existent mai en la vida descalç i amb un escuradents rosegat.

I després hi ha la família. Quin horror. Que terrible veure com aquella persona que t'estimes està allà, però no hi és. Parles amb ella, però no és ella. Aquella persona que es deteriora dia a dia davant dels teus ulls i que té el cos d'algú que no és ningú.

Entenc perfectament la decisió d'un home de 78 anys que conviu cada dia amb una dona que ja no és la persona amb qui ha compartit la seva vida. Que la veu consumir-se. I l'imagino, amb les forces justetes, pensant: “i si fallo jo, què serà d'ella?”. I, al revés: “i si ella es consumeix del tot, què serà de mi?”. Quin sentit tindrà llavors res? I que un dia decideix que el millor és posar fi a la situació. I que busca la millor manera de resoldre-ho. I que s'arma de valor. I que el dia que decideix fer-ho, s'acomiada de la seva estimada, recordant tots els moments compartits. I ho fa sense que en la mirada d'ella hi hagi cap retorn, cap complicitat. Perquè l'altra meitat d'aquests records ja no existeixen. S'han evaporat.

I llavors l'agafa la mà. I segurament recorda el primer dia que li va agafar la mà. I el segon. I tota la resta. Perquè no hi ha res que superi a agafar la mà i a abraçar a qui t'estimes. Però quan qui t'estimes ni sap a qui està abraçant, ni per què, ni tan sols entén que significa agafar una mà ni abraçar, crec que és molt humà entendre la seva decisió. Jo l'entenc. Perfectament.