No ho sé. Potser és que estem com quan ens donem un cop, que al moment tenim la sentida, no notem el dolor fins al cap d'una estona i el morat ens surt al cap d'uns dies. Potser sí. També pot influir que és agost i hi ha molta gent de vacances. I que tot just ara comencem a tenir clar que, a falta de trobar algunes possibles col·laboracions menors, el nucli dur de la cèl·lula de l'imam de Ripoll ha estat totalment desmantellada-eliminada. O sigui, que de moment s'han acabat els ensurts relacionat amb aquest brot. Potser calia tancar aquesta pàgina de la seguretat, sí, i a més encara estem de dol, però aquests dies he trobat a faltar algunes veus. Crec que hi hagut silencis molts significatius, sobretot perquè en altres moments aquests que ara no han badat boca són clams solidaris. I compromesos, i tal.

Efectivament, parlo del món “cultural” espanyol. Han emmudit com a col·lectiu i individualment. Cap de les seves veus més significatives, que jo hagi vist, ha sortit a dir res. Cap missatge, cap comentari, cap solidaritat. On són?

Tinc la sensació que ells (i elles) tenen la sensació que la història no va amb ells (ni amb elles). Potser haurien respirat més si la tragèdia hagués estat a Nova York?

No, no som Madrit (concepte). Som massa lluny. Fa temps que ho veiem. Geogràficament i a l'imaginari. Tinc la sensació, i tant de bo m'equivoqui, que ells també han començat a desconnectar. “Cosas de catalanes” em deia avui un català d'origen andalús que li havia comentat un familiar que viu allà.

I també tinc la sensació que aquest silenci neix de la percepció somorta que hi ha al Madrit (oficial), i que publiquen diversos diaris europeus i dels EUA, que aquesta tragèdia ens l'hem gestionat nosaltres, que és cosa nostra i que ens hem espavilat solets. I que ara donar suport, encara que sigui moral, només serviria per reforçar aquest sentiment i aquesta percepció. És la meva sensació.

I també tinc la percepció que aquest món cultural i d'artistes que en diríem “compromès i tal”, ni ha dit ni dirà res perquè pensa que això seria donar aire a aquests que s'ho han fet solets. I això val també pels “artistes” catalans compromesos i tal. Els habituals defensors de les causes justes, aquests dies no hi són. I torno a preguntar, on són? Per què no diuen res? A ningú se l'ha acudit pensar un acte d'homenatge i record a les víctimes i de suport a les famílies? A ningú se l'ha acudit que podria organitzar-se un acte cívic perquè la ciutadania ocupés la Rambla de BCN i el passeig marítim de Cambrils. Amb actuacions i tota mena d'actes a cada cantonada. Seria el millor exemple del "no tenim por". 

Voldria equivocar-me, però aquesta és la meva percepció. I no m'alegra gens tenir-la. Al contrari. M'entristeix i em sap greu. I res em faria més feliç que la realitat me la desmentís.