Com molts altres articles i expressions tertulianes els darrers dies i els actuals, no es parla més que de la investidura. Tot demanant perdó abans de tot, em permeto assenyalar que estem perdent el temps, ja que la partida dista d'estar decidida a hores d'ara.

Dic que estem perdent el temps amb el tema de la investidura perquè, encara que endolcit, el programa d'investidura, si per programa entenem mesures concretes, quantificables i serioses, és inexistent. Ho és perquè, d'acord amb el món de Rajoy, el que ja es denomina canònicament "el marianisme", no cal esmerçar-se per un resultat zero. Tothom sap que les dues votacions en la primera sessió d'investidura seran negatives per al candidat de culo di ferro.

Fins a la nit del 25 de setembre la situació no es desbloquejarà. Pronòstics? Des de la meva perspectiva el més normal és que el PSOE pot quedar esmicolat a Galícia (és un partit dividit i enfrontat en, com a mínim, dos grans sectors) i no sembla que estiguin en posició de donar batalla a l'actual president Feijóo, malgrat la seva trajectòria. L'aparició de Les Marees, més o menys mal avingudes amb Podemos, malgrat aquesta pastositat, és l'únic adversari real del Partit Popular a la pàtria de Fraga. D'altra banda, al País Basc, de nou Podemos, també ací un xic dividit però substancialment més sòlid que a Galícia, pot disputar l'hegemonia –potser no el govern– al PNB, atès que Bildu ha perdut gas –i no només per l'execució de la pena d'inhabilitació d'Otegi–, sinó pels seus mèrits propis. El Partit Popular queda com a dreta clàssica i espanyolista amb el límit irrenunciable de les lleis forals. Ciudadanos és a Euskal Herria una pura entelèquia i ataca el moll de l'os del basquisme: la foralitat econòmica. El PSOE pot quedar relegat, per primer cop, a la quarta posició, cosa que el faria segurament tan residual com irrellevant.

En aquest context, des de la perspectiva del PP –i possiblement amb el suport de divergències al si del PSOE i de diversos cossos celestes que giren per aquelles òrbites– no es tracta tant de guanyar les eleccions –òbviament no les del País Basc–, com de presentar l'arraconament electoral del PSOE com un plebiscit antibloqueig, especialment adreçat a Sánchez. No es tracta pel Partit Popular d'obtenir un més que problemàtic suport d'un PNB amb necessitats de pactar amb el PP –tindria, en principi, altres alternatives–, sinó d'obtenir l'abstenció del PSOE via la batussa electoral deguda, per entendre'ns, a la seva "irresponsabilitat bloquejadora". A parer meu aquest és l'objectiu marianista, objectiu que resulta coherent amb el caràcter de macerador a foc lent del monolingüe líder de Pontevedra.

El PSOE o remunta en les eleccions autonòmiques del proper 25 de setembre o, apallissat, haurà de despatxar el més innocent –no totalment innocent– dels seus líders, l'actual secretari general, Pedro Sánchez: cornut i a pagar el beure. Resulta palès que en els debats d'investidura el madrileny parlava tant contra Rajoy, reprenent el clima del distanciament radical, clima que el va portar a qualificar el gallec d'indecent en el debat a dos de les eleccions del 20-D, com de lligar curt els díscols del seu partit.

Tot sembla apuntar que Sánchez va ser una solució d'emergència, optant per un candidat a la secretaria general del partit més aviat fosc i aparentment dòcil. Però, com acostuma a succeir, el càrrec dóna benzina insospitada, encara que sigui per cometre errors, com tancar l'antiga Federació Socialista Madrilenya amb el concurs inestimable d'un... manyà. A Sánchez no se li coneixia el to enèrgic que mostra, si més no, des de fora del partit, i marca un fort perfil de radicalitat democràtica: regeneració, propòsit de superar la pobresa i la desigualtat, que han estat les insígnies del PP, i reformes estructurals amb un profund contingut ètic.

En tots els terrenys amb l'excepció de la integritat territorial espanyola. No és ja que ni hagi parlat amb els líders independentistes al Congrés; és que, tot seguint la via rajoniana al desastre, ni tan sols accepta d'asseure's a dialogar. No ha donat una mostra de voluntat, que seria disparar amb pólvora del rei, de proposar la derogació de la darrera reforma legal del Tribunal Constitucional que permet apartar sine die del càrrec els electes renuents a executar el que el dit organisme entén com a imperatius.

En la primera moció de censura de la democràcia (fallida com era previst) contra Adolfo Suárez, Felipe González es va estrenar com a líder i va presentar un primer programa de govern. Eren temps en què dels gats era important el color i no només les seves aptituds per atrapar ratolins. Ho va fer força bé. Tant, que Fraga mateix li va etzibar, com se sol fer en aquestes ocasions, sigui la cita certa o apòcrifa, crec que amb una bona dosi de respecte, allò que havia demostrat ser un excel·lent parlamentari, però que, per ser un bon polític, li calia ser conservador.

Doncs a Sánchez, similis disimilis, li escau un qualificatiu aproximat: per ser un bon polític li cal enfrontar els problemes polítics políticament. I Catalunya, un altre cop, és un problema polític; és més, és el gran problema polític d'Espanya. I els funcionaris espanyols no ho saben/volen veure. Quan ho vegin i donin una sortida política, faran un upgrading i esdevindran polítics. Sánchez podria fer-ho i el PSOE tiraria endavant. Amb una nova i molt previsible lluita a la cúpula del partit fundat per Pablo Iglesias, el del segle XIX, no el del XXI, a causa d'un nou terrabastall electoral o una prolongació de l'agonia que el desgana, ningú en sortirà guanyant. Però per veure-ho i obrar en conseqüència, ja ho sabeu: cal ser polític.