És tot un espectacle veure com la mateixa generació que fa uns anys perdonava la vida a l’independentisme es va posant la corda al coll amb la seva propaganda i les seves tàctiques petites. Sort que els catalans educats en democràcia cada cop són més i és més difícil enredar-los. Qualsevol que tingui una mica de cultura haurà pensat en la llei de contractes de conreu del 1934, en saber que el Parlament tornarà a aprovar la llei de pobresa energètica.

Durant els mesos anteriors al 9-N vam sentir a parlar molt del 6 d’Octubre. Els diaris que s’oposaven a l’autodeterminació i els intel·lectuals que venien de l’autonomisme van sembrar la por apel·lant a aquest episodi desgraciat i mal entès, per evitar un conflicte frontal amb Espanya que no pogués instrumentalitzar-se. Ara els vells autonomistes són a punt de repetir la història en forma de comèdia. Té gràcia que el processisme cada dia actuï més com la Tercera Via, tot i que els seus líders han estat vençuts a les urnes.

Pels que necessitin una introducció, el 6 d’Octubre va esclatar després que la Generalitat convertís en bandera de la llibertat de Catalunya una llei d’emancipació de la pagesia. L’autonomia feia tres anys que funcionava, les dretes acabaven d’arribar al govern de Madrid i la situació del camp espanyol demanava una reforma tant o més urgent que la de l’exèrcit o l’església. Companys ho va aprofitar per reforçar el seu poder i per intentar convertir l'autonomia catalana en una realitat estimada per les esquerres espanyoles.

Als anys 30, la idea de votar la independència no tenia sentit perquè l’Estat et pelava

El resultat va ser que el Tribunal de Garanties la va tombar i es va crear una crisi de legitimitat que tothom va utilitzar pels seus interessos. ERC va tornar a aprovar la llei al Parlament. La dreta va amenaçar de retallar l’Estatut o d'abolir l’autonomia. L’esquerra va veure-hi l’ocasió d’assaltar el govern de Madrid, utilitzant Catalunya com a palanca. L’independentisme va mirar d’organitzar una insurrecció recordant que això havia donat a Macià el prestigi suficient per assolir l’autonomia. Cambó es va erigir en l’encarnació del seny i la bona educació com si fos l'Eduard Voltas.

Als anys 30, la idea de votar la independència no tenia sentit perquè l’Estat senzillament et pelava. Entendre aquest factor és bàsic: tota la cultura política catalana està basada en la sublimació de l’anhel de llibertat, sigui a través de la superioritat moral montserratina, sigui a través de la superioritat moral de l’esquerra, sigui a través de qualsevol fatxenderia abstracta que permeti evitar de concretar de forma clara el conflicte nacional. La prova de fins a quin punt això intoxica la vida espanyola és que Ciutadans es troba a dos telenotícies de reconèixer l’espoli fiscal. De moment, l’Albert Rivera ja es queixa que a Madrid li falten al respecte més que a Barcelona. 

La història ha afavorit que els catalans siguem experts a trobar excuses o invents tècnics que ens evitin reconèixer que vivim en un país colonitzat. Quan els militars van jutjar Ferrer i Guardia el corresponsal de The Times va escriure que havia quedat sorprès de veure que un pedagog que lluitava per il·lustrar la classe obrera parlés un castellà tan defectuós. Llavors l’únic català important que va protestar per l'execució va ser Joan Maragall, que va ser censurat pel mateix Prat de la Riba. El líder de la Lliga va trair Maragall perquè es pensava que podria arribar a un acord amb Madrid i al final va acabar morint d’una malaltia contreta a la presó. Enric Gomà ha satiritzat aquesta mentalitat tan arrelada al país en el llibre Instruccions per a l’ocupació de Catalunya.1938

L’Estat no sap com controlar Catalunya perquè ha fet massa bandera de la democràcia de forma interessada

La qüestió és que ni la situació geopolítica ni el clima espanyol tenen a veure amb el panorama dels anys 30, en allò que és substancial: la violència està mal vista a Europa. Els canvis de mentalitat que han produït tants anys de pau han fet envellir els discursos i l’imaginari dels especuladors de la ferida catalana. Pel mateix motiu que els americans van pagar un preu per introduir la cultura pacifista al Japó quan els van necessitar per defensar els seus interessos al Pacífic durant la Guerra Freda, l’Estat espanyol no sap com controlar Catalunya perquè ha fet massa bandera de la democràcia de forma interessada.

A poc a poc el cercle es va tancant. Ahir mateix l'Institut d'Estudis Catalans va presentar Els ponts retrobats, un recull de textos del pare de nacionalisme sard, Antoni Simon Mossa, editats pel seu fill, Pere Simon Altea. Durant la guerra civil, aquest senyor es va fer amic d'alguns catalans exiliats a Roma, entre els quals Josep Pla i Joan Baptista Solervicens, i no només hi va mantenir el contacte sinó que als anys 60 va visitar Jordi Pujol a la presó de Saragossa. Aquest detall diu tant dels corrents de fons que han despertat els 40 anys de democràcia com les grans vendes del Capità Groc, el llibre que Víctor Amela ha hagut de traduir al català amb el google translator per poder guanyar el Premi Ramon Llull.

L’única possibilitat que l’Estat té d’aturar la independència és a través de la nostra por, de la tendència que hem adquirit a buscar excuses i solucions rocambolesques que ja no garanteixen la nostra supervivència física, sinó senzillament la nostra submissió. La manera de defensar-se d’un míssil és enredar-lo generant rèpliques falses. El 9-N va ser això, va ser un doble simulacre, una porta giratòria creada per la por a perdre de les dues bandes. Amb el decret de pobresa energètica anem cap a la mateixa situació, però en un entorn cada cop més crispat i més complex. 

La llibertat de Catalunya no necessita cap altra justificació que la de les urnes, i és aquí on cal posar la força. A la gent intoxicada pel franquisme li costa entendre això i ens fa perdre un temps preciós aferrant-se a tàctiques caduques que només inflamen de manera gratuïta el panorama polític espanyol. Aquesta idea que cal carregar-se de raons ve d’haver interioritzat la repressió i és una forma segura de perdre. Mentre fracassar faci més por que quedar-se un sol dia més a Espanya, no només no ens en sortirem, sinó que anirem matant el talent i la intel·ligència del país en causes cada vegada més intranscendents. 

Els processos són dinàmics i els polítics i els analistes que viuen pendents de les enquestes haurien d’entendre que no es tracta de comptar gallines, sinó de mobilitzar persones. Persones humanes, amb capacitat de pensar, de créixer i de comprendre.