El 9-N, quan més de dos milions de persones van anar a votar, hi va haver 1.317 punts de votació, 684 dels quals eren locals municipals, i, la resta, escoles i instituts que van obrir les portes pel compromís voluntari d’aquells docents que estaven compromesos amb la causa de la democràcia. En vaig ser testimoni personalment, perquè vaig ser un dels molts voluntaris que es van apuntar al web expressament ideat per a això. El 9-N, diguin el que diguin els seus detractors, va ser un èxit total. Sense aquella jornada, avui no seríem on som. Va ser la primera i més multitudinària esmena al règim, com es diu ara, sorgit el 1978. Cap altra mobilització ha posat en qüestió els fonaments de l’Estat bastit pel pacte entre franquistes, comunistes, socialistes i nacionalistes catalans i bascos, malgrat que aquest darrers s’abstinguessin en la votació parlamentària de ratificació de la Constitució. El règim del 1978 és fill d’aquest pacte, encara que hi hagi comentaristes que se n’oblidin, com el notari Juan-José López Burniol, cosa que va incloure no demanar responsabilitats a ningú. I el conglomerat polític que va defensar-lo amb més entusiasme va ser, precisament, el format pel PCE-PSUC, que es va mostrar coherent amb la “política de reconciliació nacional” que propugnaven els comunistes des de la llarga declaració del 1956 que portava aquest títol. La memòria cal exercitar-la per a tot perquè els espavilats no ens venguin garsa per perdiu.  

La batalla simbòlica que aquests darrers dies hi ha hagut davant les portes d’El Born Centre Cultural i de Memòria ha estat un joc de nens, per molt que es vulgui elevar el debat parlant de “batalla per l’hegemonia”, comparat amb el repte plantejat el 2014 pel sobiranisme català. I la prova és que l’Estat persegueix judicialment els responsables governamentals d’aleshores, Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau, i, en canvi, passa de llarg dels muntatges manipuladors de la parella Vinyes-Risques, dos antics historiadors comunistes, no ho oblidem, ara ben pagats pels comuns, com abans ho havien estat pels socialistes. Tots els estats saben on és el perill i què és i que no és important de reprimir. A més, els encarregats del muntatge museístic pretesament alliçonador no van fer res que els posés en perill, com ara col·locar un bust de Joan Carles I, el rei restituït per Franco que va donar continuïtat –i seguretat jurídica– al personal polític provinent del franquisme, perquè la ira popular s’hi acarnissés. Les provocacions sense risc són una xarlotada que a la fi s’obliden. I aviat oblidarem aquesta. No hi haurà un abans i un després del que ha passat al Born, si no és que finalment Pisarello es decideix a destituir Vinyes, el piròman, perquè, com ha escrit Victòria Combalia, que d’aquestes coses hi entén una mica, la proposta feta per Manel Risques “no només és confusa en el seu argument, sinó sobretot museogràficament”. L’exposició del Born és molt pobra –un “muntatge que sembla de col·legi major”, escriu Combalia– i ha costat uns 200.000 euros que l’Ajuntament de Barcelona hauria pogut destinar, per exemple, al programa d’identificació de cadàvers de les fosses comunes, avui dia pràcticament abandonat.

La batalla simbòlica que hi ha hagut al Born ha estat un joc de nens comparat amb el repte plantejat el 9-N del 2014 pel sobiranisme català

El 9-N, per contra, sí que va marcar un abans i un després. Els crítics amb la decisió d’Artur Mas de convocar un procés participatiu en comptes d’un referèndum amb tots els ets i uts, unilateral i vinculant, no resolen mai l’equació de com s’hauria pogut aconseguir el reconeixement internacional –i en primer lloc espanyol– del resultat obtingut amb el boicot dels unionistes. La democràcia és una cosa més que paraules. Però ningú podrà negar mai que el 9-N va ser apoteòsic. Perquè si el Govern va desobeir i els seus màxims responsables van prevaricar, com assegura la Fiscalia, la mateixa que no veu cap delicte en la conspiració de Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, també ho devien fer, oi?, els alcaldes dels ajuntaments que van cedir espais públics. L’Estat no els persegueix perquè sap que si ho fes cavaria la seva pròpia tomba. La “revolta dels somriures” està corcant l’arbre que es creia ple de salut. No és l’únic moviment de fons, perquè el 15-M també va ser-ho i per això el “bipartidisme reialista” està avui dia en plena crisi per la banda més feble, el PSOE, però, com s’ha pogut constatar electoralment, allà on té més incidència ha de “competir” amb el sobiranisme, però sovint no té més remei que sumar-s’hi, perquè és més fort que les opcions polítiques que s’identifiquen amb Podem i perquè és transversal. Menys a Catalunya, on el sobiranisme ja s’ha transformat en independentisme i això impedeix arribar a aliances estables amb l’esquerra arrecerada sota les faldilles d’Ada Colau, al País Valencià o a Galícia, el 15-M només guanya perquè ha establert una aliança estratègica amb els nacionalistes d’esquerra.

La batalla del Born s’explica així. Una batalla més de la guerra per l’hegemonia que el consistori Colau dirimeix contra l’independentisme, ara, sobretot, a través dels símbols, perquè de moment no s’atreveix a res més per no quedar alineat, com sovint passa al Parlament de Catalunya, amb la dreta unionista que representen el PP i C’s. La batalla de fons és, admetem-ho, de caràcter nacional. El 1962, Pierre Vilar va publicar Catalunya dins l'Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals (editat a Barcelona entre el 1964 i el 1968), una àmplia recerca, els objectius de la qual va definir-los ell mateix amb aquestes paraules: és “una reflexió metodològica sobre [...] les relacions entre el fet estat i el fet nació; una presentació global del fet català, en les seves originalitats geogràfiques i en les seves vicissituds històriques, i, finalment, un estudi detallat, de primera mà, sobre les condicions d'una arrencada econòmica i d'una transformació social”. Vilar, que es va basar en les tesis sobre la nació que havia definit Stalin en un famós llibret, va voler veure quina havia sigut la relació històrica entre “estats, nacions, classes socials” després de l’ensulsiada del 1714, que és el que representa el Born. Vilar va ser molt criticat a França i ignorat a Espanya, on la historiografia “castellanista” ha tret ara a passejar John Elliott per exaltar els Borbons.

Solé Tura, dirigent de Bandera Roja, en què militaven, també, Risques i Vinyes i molts dels ideòlegs de Colau, va menystenir les tesis que Vilar havia promogut sobre la nació i l’Estat a partir de l’estudi del cas català

Vilar era un historiador i no pas un propagandista i estava preocupat per interpretar el canvi històric des de la mirada contemporània del seu temps, per dir-ho a la manera de Benedetto Croce, com fan tots els bons historiadors. L’obra de Pierre Vilar va contribuir a donar al marxisme historiogràfic autòcton un lloc preeminent a les universitats fins que el 1968 va arribar Solé i Tura amb el seu ortodox estudi sobre Prat de la Riba i els orígens del catalanisme. Solé i Tura, dirigent de Bandera Roja, l’organització en què militaven, també, Manel Risques i Ricard Vinyes i molts dels ideòlegs d’Ada Colau, va menystenir les tesis que Vilar havia promogut sobre la nació i l’Estat a partir de l’estudi del cas català, perquè es va aferrar a la tesi clàssica marxista segons la qual el nacionalisme és producte de la burgesia, una conseqüència de la revolució burgesa i industrial. A Vilar, l’estudi de la història catalana li va servir per al contrari, per descriure un fenomen universal: el de l’existència de nacions diferents dels estats i sovint amb arrels anteriors a la revolució liberal del segle XIX, que és el que després ha defensat, contra Gellner, Hobsbawm i Anderson, Liah Greenfeld, la sociòloga que situa els orígens del nacionalisme a l’Anglaterra del segle XVI. Vilar va criticar el prejudici determinista que desautoritza com a nacions aquelles que no han arribat a accedir al propi estat i va capgirar les velles teories que als anys 30 defensava Joaquín Maurín i que Solé i Tura va adoptar. Hi va haver alguns casos, com va ser el nostre, en què el nacionalisme representava la modernitat, com avui l’independentisme és la quinta essència de la llibertat.

Des dels entorns de Colau es promou el retorn a les velles teories de Solé i Tura per atacar el sobiranisme, atès que des de la seva perspectiva dogmàtica no els quadra que la més gran revolta popular hagi estat promoguda, també, per la dreta. No van ser els únics, perquè el 9-N finalment va sortir del Pacte del Palau de Pedralbes. Ara: sense CDC, que ells redueixen a la dreta perquè tot quadri, encara que sempre ha estat alguna cosa més, no hauria estat possible. I és que, tornem-hi, no hi ha cap més dirigent polític encausat per raons polítiques que els sobiranistes catalans –o bascos, perquè Rafa Díaz, el sindicalista abertzale, encara està a la presó, no ho oblidem–, i tots ells –menys Ortega– avui estan associats al PDECat. Però això ja fa molt de temps que ho saben, per bé que no en volen fer cas perquè no els acaba d’encaixar amb la interpretació del que està passant que difonen, sobretot, els sectors vinculats a Podem. Ada Colau, però, que és més llesta que altres dirigents del conglomerat dels comuns, ho deu intuir i per això el mateix dia que Pisarello esmenava Vinyes i cia. amb la retirada de l’estatuària franquista de la plaça Comercial, ella assistia a la concentració a favor de Carme Forcadell per no quedar al marge del corrent polític principal a Catalunya, que no és altre que el sobiranista. Per això mateix la futura alcaldessa també va participar en la votació del 9-N.

La campanya “Lluites compartides”, que ha posat en marxa Òmnium, és naïf i és un pas enrere propiciat per l’independentisme d’esquerra per buscar la confluència amb els 'comuns'

El sobiranisme català està provocant un canvi històric que no sabem com acabarà, perquè la batalla encara està en curs, però el que és segur és que res no tornarà a ser com abans. Els independentistes han d’aprofitar l’avinentesa sense deixar-se ensarronar pels comuns, partidaris que se celebri un referèndum però per proposar que Catalunya no s’independitzi. Que no s’enganyi ningú. La campanya “Lluites compartides” que ha posat en marxa Òmnium, una entitat de la qual no he estat mai soci perquè és com les criticades cases regionals espanyoles a Catalunya però al revés, és naïf i és un pas enrere propiciat per l’independentisme d’esquerra per buscar la confluència amb els comuns. No ho reconeixeran, perquè no hi ha valor per fer-ho, i de ben segur que acusaran algú altre –al PDECat, potser?– de manca de resistència i de coratge. Política de gestos com a resposta al canvi històric que vivim perquè hi ha dirigents independentistes afectats pel dilema del presoner, teoria que demostra que dos presos són capaços de no cooperar entre ells encara que no fer-ho vagi en contra dels interessos de tots dos.

És ben curiós que els promotors d’aquesta nova campanya siguin la mateixa gent que va criticar el 9-N a cor què vols perquè els semblava una acció tèbia dels convergents, tot i que les raons últimes d’aquella oposició a Mas siguin ara per ara impublicables. L’ideologisme de parvulari que ens domina, el qual barreja la campanya contra l’OTAN, que va ser política i no pas social, amb la lluita per preservar l’ús social de la llengua catalana, com si tot plegat es tractés de la mateixa cosa, no sap tenir una visió estratègica del canvi històric que ha provocat el sobiranisme de dretes en els fonaments del catalanisme polític nascut a mitjan segle XIX. L’esquerra independentista no vol reconèixer-ho de cap manera, encaparrada com està a caure simpàtica a l’esquerra unionista. Fins i tot Lenin va entendre que la revolució liberal i menxevic de febrer del 1917, encapçalada per Kérenski, i amb la qual es va enderrocar el tsarisme a Rússia, era el pas previ inevitable perquè més endavant els bolxevics poguessin organitzar, com així va passar, el cop d’estat que va obrir les portes a la instauració del règim comunista. En aquest país, contraris com som a tota lògica política, tenim tendència a fer molt soroll per no res, tot i que de vegades aquest soroll ens aboca a derrotes sense pal·liatius.