Ho recordava recentment Isidoro Tapia en un article lluminós: durant un temps, els espanyols vam estar en mans d'una colla de traïdors. Polítics sense escrúpols que traficaven amb els principis, traïen la seva pròpia biografia i cometien perjuri cada dia a canvi d'un míser acord.

Recordin aquell murri d'Adolfo Suárez: tots hem vist la seva imatge amb l'uniforme de gala de la Falange, jurant el càrrec de Secretari General del Moviment Nacional, el partit únic del franquisme. Però va arribar al poder i des del primer dia es va dedicar a fer volar des de dins el règim al qual havia jurat fidelitat. Fins i tot va mentir als militars i va aprofitar la tarda d'un Dissabte Sant per fer legal el Partit Comunista.

Un altre gran traïdor va ser Santiago Carrillo: va venir des de l'exili quan encara quedaven comunistes a la presó per acceptar la monarquia i el monarca designat per Franco, retre homenatge a la bandera rojigualda i ser després el coautor intel·lectual dels Pactes de La Moncloa, que en el fons van ser un pla d'ajustament al costat del qual les retallades de Rajoy semblen una carícia.

Què es pot dir de Felipe González? Va fer xantatge al seu partit perquè abandonés el marxisme, ens va fer creure que estava contra l'OTAN i després va fer xantatge al país perquè votés per romandre en l'organització, va impulsar una reconversió industrial que va posar milers de treballadors al carrer, va provocar la ruptura amb el sindicat germà, va ficar mà al sistema de pensions (en realitat el va salvar, però això ho sabem ara), va donar suport a la instal·lació de míssils nuclears de ianquis al centre d'Europa... traïció continuada, astuta i reincident.

Manuel Fraga va muntar un partit amb uns altres sis ministres de Franco per frenar el desmantellament del règim, però aquest partit ha resultat ser l'instrument que no va havia tingut abans la dreta espanyola per governar en democràcia respectant les llibertats. Es va oposar a l'Estat de les autonomies i va acabar presidint-ne una d'elles.

El traïdor màxim, Juan Carlos de Borbó, va ser elegit pel dictador, que va dir allò d'"el deixo lligat i ben lligat" (es referia al règim, però també al successor)

I per descomptat, allà hi ha el traïdor màxim, Juan Carlos de Borbó. Va ser elegit pel dictador, que va dir allò d'"el deixo lligat i ben lligat" (es referia al règim, però també al successor). Va tardar ben poc el murri a deslligar-se i violar un per un tots els seus juraments anteriors. Gràcies.

Tampoc no va ser petita la traïció de Josep Tarradellas, dipositari en l'exili de la legitimitat històrica de la Generalitat republicana. A la primera ocasió que va tenir es va plantar a Madrid sense passar per Catalunya, es va reunir amb l'exfalangista que habitava en la Moncloa i va acceptar l'almoina que li van oferir: una cosa anomenada preautonomia, que tenia molta litúrgia però menys poder real que una diputació provincial.

I no oblidem Miquel Roca, dirigent nacionalista català que va redactar i va firmar una Constitució l'article 2 de la qual consagra "la indissoluble unitat de la nació espanyola". Els seus hereus volen ara reparar aquella traïció, per a la qual cosa han començat per liquidar el seu propi partit i obrir un cisma en la societat catalana.

Aquell cúmul de deslleialtats i perjuris van oferir a Espanya les quatre millors dècades de la seva història contemporània i a Catalunya el màxim nivell d'autogovern que ha tingut mai, però això manca d'importància comparat amb la magnitud de les seves traïcions. Van tenir la sort que llavors no existien les xarxes socials ni La Sexta, perquè els haurien cremat a la foguera abans de consumar les seves fellonies.

La cosa va millorar, com també recorda Isidoro Tapia, quan van venir aquells polítics adustos que no coneixien l'error perquè, de fet, mai es van equivocar. Els seus màxims exponents, José María Aznar i Julio Anguita, es van entendre a primera vista. De la seva mà va tornar a la política espanyola aquest odi enganxós i pudent, aquesta sectària llei de l'embut que encara ens contamina.

Estem en l'època dels pigmeus solemnes, homes que la seva estatura intel·lectual i política és la que es veu que és, però que sempre tenen a mà un gran concepte per defensar una causa petita o desqualificar la del contrari

Ara estem en l'època dels pigmeus solemnes. Homes que la seva estatura intel·lectual i política és la que es veu que és, però que sempre tenen a mà un gran concepte per defensar una causa petita o desqualificar la del contrari. Gent que confon la coherència amb la intransigència; que actuen com aquests mims que veiem al carrer, amb la cara pintada, immòbils, fingint ser estàtues. No els agrada moure's perquè, en mancar de fonaments, mai no estan segurs del terra que trepitgen i temen caure o que algú els faci caure si canvien d'actitud o surten del rail.

La seva excusa universal és que no s'han de trair els votants. El que equival a pressuposar: a) que coneixen la voluntat de cada un dels seus votants, i b) que els ciutadans són un col·lectiu de criatures capritxoses incapaces de comprendre la complexitat en temps difícils. I sobretot, pensen que la seva primera obligació com a dirigents no és complir el seu deure, sinó mantenir satisfeta la clientela encara que això col·lideixi amb l'interès del país. És el que Víctor Lapuente va descriure com una festa narcisista: votem els qui més ens afalaguen i ens endolceixen l'oïda encara que sapiguem que tot el que diuen és pura mentida.

En l'anterior legislatura frustrada, Ciutadans va esperar que el Rei designés un candidat a la investidura i va negociar amb ell un raonable programa de centreesquerra al qual Rajoy va dedicar un discurs estúpidament brutal i sardònic. Ara, Rivera ha negociat també amb el candidat un acord raonable de centredreta, que té molts punts en comú amb l'anterior. Preparin-se a escoltar la inflamada arenga de laboratori que Sánchez vomitarà dimecres contra el candidat i el seu programa. La meva virtut és el teu pecat, aquesta és la regla que s'aplica.

Penalitzarien els ciutadans el PSOE per permetre, vuit mesos després, que Espanya tingui un govern? El que jo crec és que el penalitzaran taxativament quan no es puguin pagar les pensions o l'economia espanyola pateixi el càstig per aquest irresponsable buit de poder.

Permetin-me un exercici de política-ficció. Saben el que faria Carrillo al lloc de Iglesias? En el seu últim torn de paraula abans de la votació decisiva, diria: "Senyor Rajoy, vostè no mereix res, però és cert que Espanya necessita un govern; i per desgràcia, nosaltres no l'hi podem donar i els socialistes no s'atreveixen. Com a mi no m'atemoreix que pensin que m'he fet de dretes, aquí té les 11 abstencions que li falten. I prepari's, perquè des d'avui serem implacables en l'oposició". En aquell minut hauria avançat més en el seu propòsit de destruir el PSOE que amb totes les seves maniobres i diatribes de calç viva.

Amb els traïdors Suárez, González, Carrillo, Fraga i Roca, en el moment actual, Espanya tindria un govern des de fa mesos

És obvi que això no passarà: ni Iglesias no té el talent polític de Carrillo ni Unidos Podemos la consistència del PCE. Només ho he suggerit per concloure una vegada més que la clau sempre està en les persones. Amb els traïdors Suárez, González, Carrillo, Fraga i Roca, en el moment actual, Espanya tindria un govern des de fa mesos. I amb els Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera i Mas la transició a la democràcia hauria fracassat sense remei.