Els polítics són molt donats a eludir els debats sobre les qüestions de fons que els resulten incòmodes afrontar pel mètode de substituir-los per altres polèmiques, nominals o instrumentals, que gairebé sempre són inútils o directament enganyoses.

És el que succeeix ara a Catalunya amb l'intricat debat sobre la unilateralitat que sembla dominar la campanya electoral del 21-D. Aquest concepte, la unilateralitat, funciona com una pilota de ping-pong que els jugadors es llancen d'un costat a un altre de la taula amb l'únic propòsit que en un dels llançaments l'adversari falli la devolució, però sense saber molt bé quina seria la conseqüència d'aquest error —més enllà de la presumpta pèrdua d'uns vots— ni el sentit real del joc.

Admetem, per començar, que la unilateralitat no és res substantiu. Sí, ja se sap que les coses poden fer-se de forma unilateral, bilateral o multilateral; però perquè el debat adquireixi contingut primer cal saber de quina cosa estem parlant. I això, la cosa, és el que s'està furtant en aquesta campanya.

Per als anomenats unionistes, "la cosa" és la manera d'articular constitucionalment la presència de Catalunya a Espanya. Amb més o menys autogovern, més o menys reconeixement de singularitats, més o menys reforma federal o confederal de la Constitució. Però des d'aquesta perspectiva el debat és absurd, perquè per definició tal cosa —un encaix de Catalunya a Espanya que sigui acceptable per a ambdues parts— exclou de sacada qualsevol forma d'unilateralitat la unilateralitat en la seva gestació i en la seva resolució. O és bilateral, o no pot ser.

Per als independentistes, "la cosa" és, òbviament, la independència de Catalunya: la seva separació formal i material d'Espanya i la formació d'un Estat propi que sigui reconegut com a tal per la comunitat internacional. Però aquí també el debat és estèril, perquè per introduir en ell la bilateralitat és necessari que hi hagi dues parts igualment disposades a avançar en aquesta direcció. I si alguna cosa ha demostrat l'extint procés és que aquest supòsit de partida no existeix ni existirà.

El que han demostrat els fets és que, aquí i ara, no hi ha un camí bilateral a la secessió, de la mateixa forma que no existeix una via bilateral a la revolució

Les eleccions del 2015, autodenominades plebiscitàries, van versar sobre la independència. El plantejament de la coalició independentista era clar: obtenim una majoria d'escons, ho interpretarem com un mandat popular per separar Catalunya d'Espanya. I ho aconseguirem —vet aquí l'engany— perquè l'Estat espanyol, encara que sigui de mala gana, l'acceptarà i es prestarà a negociar sobre això; i a continuació, la Unió Europea ho acceptarà també i obrirà les portes al nou Estat.

El que han demostrat els fets és que, aquí i ara, no hi ha un camí bilateral a la secessió, de la mateixa forma que no existeix una via bilateral a la revolució. A l'Europa actual, un Estat democràtic consolidat només pot trencar-se de tres formes: o per la violència, o per la intervenció invasiva d'un tercer, o perquè l'Estat matriu sigui tan extremadament feble que no pugui defensar-se de la mutilació.

Descartades les dues primeres vies, crec que l'engany o autoengany de les forces independentistes va ser confiar en la tercera. Van arribar a creure que l'Estat espanyol havia assolit tal grau de debilitat que no podria oposar-se eficaçment a una política de fets consumats portada amb determinació.

Raons no els faltaven per creure-ho: primer, la ferida de la crisi econòmica, que va deixar Espanya exhausta i socialment fracturada; segon, l'emergència de forces polítiques amb notable suport popular disposades a dinamitar els fonaments mateixos del sistema polític; tercer, la querella irreconciliable de les forces polítiques estatals, incapaces de dialogar civilitzadament sobre res, el producte més acabat del qual va ser la cultura del noesnoisme i un any de bloqueig de govern i eleccions repetides; quart, el descrèdit social dels dirigents polítics per la corrupció; i cinquè, l'existència d'un govern ultraminoritari, obligat a guanyar-se cada dia la subsistència en un entorn parlamentari hostil.

Afegiu a tot això la constatació que l'Estat espanyol havia deixat pràcticament d'existir a Catalunya i el retrat és complet: ara o mai, es van dir els inspiradors del procés. I en aquest ara o mai s'entenen les presses: això cal deixar-lo rematat en 18 mesos.

No hi ha forma que Espanya es deixi persuadir de ser amputada i tampoc no hi ha forma que Europa toleri l'escissió d'un dels seus membres en aquest moment històric

Tot semblava que anava com una seda fins a l'1 d'octubre, inclòs aquell dia. Hi va haver un moment en què el Govern de Rajoy va estar grogui. Però no ens enganyem, res de l'ocorregut era bilateral.

A partir d'allà, es van produir dues reaccions simultànies: a un costat, l'embriaguesa de l'èxit, que va portar a alguns a creure que es podia assestar el cop de gràcia proclamant i implementant la república en una setmana. A l'altre, un quàdruple despertar: el del mateix Estat, representat pel Rei i per la Justícia; el de la meitat dels catalans que volen seguir a Espanya; el de les forces econòmiques; i el de les nacions i les institucions europees. Les altres coses són història coneguda.

En una cosa té raó la CUP: no existeix una via bilateral que condueixi a la independència. Si es vol arribar allà, caldrà fer-ho unilateralment: no persuadint l'Estat sinó vencent-lo, amb tot el que això significa. Perquè no hi ha forma que Espanya es deixi persuadir de ser amputada i —ja va quedar clar— tampoc no hi ha forma que Europa toleri l'escissió d'un dels seus membres en aquest moment històric.

En el que erra el partit revolucionari és en continuar creient —o fent creure— que tal cosa és possible en les condicions actuals. Només es podria arribar a la independència per la unilateralitat; però reproduir l'intent només portaria un nou fracàs amb un cost social, econòmic i institucional inassumible per a Catalunya.

El fet que se celebrin aquestes eleccions, amb la Generalitat intervinguda, el Govern cessat i els seus responsables encausats per la justícia, i que tots els partits —inclosa la CUP— s'hagin prestat submisament a participar-hi és la millor demostració de tot això.

Aquesta és la realitat que batega després de l'artificiós debat de la campanya. Renunciar a la unilateralitat és l'única opció realista, però equival a renunciar a la independència, almenys com a objectiu divisable en l'horitzó d'aquesta generació. Com que admetre-ho així és costós per als qui s'han alimentat durant anys del contrari, assistim a un intercanvi bizantí sobre la unilateralitat, amb anades i vingudes tàctiques que amaguen un nou engany.

A diferència de les del 2015, aquestes eleccions no són sobre la independència, ni sobre la república. Ni tan sols sobre l'autodeterminació més o menys immediata. Són simplement sobre el poder, sorpresa. Referent a Catalunya, sobre qui governa. I referent a l'exbloc independentista, sobre qui exercirà l'hegemonia en el nacionalisme català durant la pròxima dècada.

La cortina de fum que dificulta reconèixer aquesta prosaica realitat i mantenir sentimentalment viu el cordó umbilical amb el passat recent és fer creure que es discuteix sobre unilateralitat o bilateralitat. Si fos això, quina discussió més ximple per a un moment tan important. Però no ho és.