Al mundo le falta un tornillo és el títol d'un tango lunfardo que va escriure el 1933 el gran Enrique Cadícamo; efectivament, en aquells anys el món va embogir per complet. Ho he recordat diverses vegades durant aquesta setmana de bojos en què, entre altres menudeses, el colpisme ha tornat a Llatinoamèrica, el president dels Estats Units s'ha carregat de cop la lluita contra el canvi climàtic (i amb ella, el futur del planeta) i la Unió Europea s'ha partit pel Canal de la Mànega, provocant que es comenci a desmembrar també allò antigament conegut com a Regne Unit.

Des que el govern de Maduro va perdre les eleccions legislatives del 2015 i l'oposició democràtica va controlar l'Assemblea Nacional, es veia venir que abans o després hi hauria un cop institucional contra el Parlament. Al cap i a la fi, el chavisme porta incorporat el gen colpista des del seu origen: no s'oblidi que Hugo Chávez va saltar a la fama el 1992 encapçalant un cop frustrat contra el govern constitucional de Carlos Andrés Pérez.

Com en els nostres temps tot va al revés, resulta que en aquesta ocasió el braç executor del putsch ha estat la cúpula del poder judicial; i tot suggereix que qui l'ha parat, a més de la pressió internacional, ha estat des de l'ombra la cúpula militar. Jutges colpistes i militars constitucionalistes, paradoxes del nou segle.

La Veneçuela de Chávez i Maduro ha estat fins ara una dictadureta, i aquest intent de subversió des del poder té també les característiques d'un cop fluix. Però a partir d'ara, el món ja sap que Maduro i els seus no abandonaran el poder pacíficament per la via de les urnes.

Amb un país arruïnat que combina el rècord mundial de la inflació amb el de morts violentes i un règim corrupte fins a les entranyes disposat a qualsevol cosa, poques mediacions caben ja. El cop fluix els ha sortit malament. Si ningú no el remeia, ara Veneçuela s'acosta a un d'aquests dos escenaris: o una insurrecció popular acompanyada d'un bany de sang, o un cop dur acompanyat d'un bany de sang.

No hi ha solució acceptable que inclogui la permanència en el poder de Nicolás Maduro. L'únic camí és forçar una elecció presidencial tutelada per la comunitat internacional, i això requerirà actuacions molt més enèrgiques que les que s'han donat fins ara. Començant pels altres països de la regió: en aquesta zona del món, el virus colpista és altament contagiós.

No perdin gaire temps assetjant els dirigents de Podemos perquè condemnin el règim veneçolà. Ja saben ells millor que ningú que aquest assumpte els danya seriosament. Però les coses són com són: Podemos no pot denunciar el chavisme pel mateix motiu que els partits comunistes occidentals van haver de tractar amb pinces el problema de l'URSS fins que aquesta es va extingir. Hi ha hipoteques de les quals un només se'n deslliura quan el creditor desapareix.

Aquesta setmana de bojos en què el colpisme ha tornat a Llatinoamèrica, el president dels Estats Units s'ha carregat de cop la lluita contra el canvi climàtic i la Unió Europea s'ha partit pel Canal de la Mànega

Mentrestant, a l'Amèrica del Nord un president ha enviat a les escombraries tots els esforços per construir una cosa semblant a una política efectiva davant la destrucció del planeta. Com la lluita contra el canvi climàtic és una carrera contra el rellotge en la qual cada dia perdut és irrecuperable i aquesta lluita és impossible sense els Estats Units, quan el 2020 Trump acabi el seu primer mandat, probablement haurem depassat el punt de no retorn. No hi ha marge per regalar quatre anys.

Fora d'això, els nord-americans assisteixen a l'insòlit espectacle d'un comandant en cap confabulat amb l'enemic geoestratègic, i probablement subjecte a xantatge per part d'aquest enemic. La col·lusió entre Trump i Putin és ja una certesa, el que ara es busca són les proves concloents per posar en marxa l'impeachment per traïció.

Imaginin tot això com si fos una sèrie televisiva: els serveis d'intel·ligència del país més poderós del món no es refien del seu president; i a aquest li consta que aquests serveis l'investiguen com a sospitós d'estar complotat amb una potència estrangera –la més perillosa de totes pel seu poder nuclear–.

Estic convençut que en aquest moment ni el president no trasllada adequadament a les seves agències d'intel·ligència el contingut de les seves converses amb altres líders mundials (sens dubte, no amb el govern de Rússia), ni la CIA, l'FBI o la NSA subministren al president informacions secretes i sensibles de les quals no saben quin ús en faria.

En aquestes circumstàncies, què passarà quan esclati una emergència –un conflicte bèl·lic, una agressió terrorista– i es vegin les cares en la Situation Room de la Casa Blanca? Com col·laboraran, si cadascú sospita dels veritables propòsits de l'altre? Per no parlar de la legítima desconfiança dels governs i serveis d'espionatge de la resta del món.

Em temo que els europeus últimament estem temptant en excés la nostra pitjor història

Per si faltés alguna cosa, hi ha això del Brèxit. Fa uns dies es debatia en un fòrum a Madrid si aquest tindria un efecte de vacuna o de contagi per a la resta d'Europa. Em sembla un debat bizantí i bastant inútil. Si el Regne Unit trenca la Unió Europea i alhora el mateix Regne Unit es trenca per dins, això no és ni vacuna ni contagi, sinó una cagada gegantina de la qual tots –començant pels britànics– ens penedirem durant dècades. Ni la pau ni la democràcia no estan assegurades per sempre a Europa; la història indica més aviat el contrari, i em temo que els europeus últimament estem temptant en excés la nostra pitjor història.

He vist poques coses tan irresponsables com la carta de Theresa May al president del Consell Europeu. Utilitzar la cooperació en seguretat –per dir-ho clarament, la col·laboració contra el terrorisme– com una peça negociadora a canvi d'avantatges comercials, és una insensatesa tan gran que n'hi hauria prou per treure urgentment del despatx qui ho suggereix. Que això vingui de la primera ministra d'un país que una setmana abans va patir un atac terrorista a la porta del seu Parlament, demostra que estem en mans de guillats.

A veure si resulta que el tango que va escriure Cadícamo l'any 33 del segle passat no només va ser un reflex del seu temps, sinó que va profetitzar el que viuríem 84 anys més tard. Per si de cas, posem remei urgentment a aquest bull que li falta al món abans que vingui l'hecatombe.