Ja sé que no estan de moda les categories ideològiques tradicionals, allò tan antic de l'esquerra i la dreta. Però el cas és que he vist a El Periódico una enquesta de GESOP sobre intenció de vot a l'Ajuntament de Barcelona. Segons sembla, el partit més votat seria Barcelona en Comú i el segon seria Esquerra Republicana de Catalunya. Entre ambdós sumarien el 44,5% dels vots i 20 regidors.
Ostres, si no m'equivoco, aquests dos partits pertanyen a l'espai del que sempre s'ha considerat extrema esquerra. Si als seus vots els sumem els de la CUP (5,3%), ens trobem que la meitat dels barcelonins estan mostrant intenció de votar partits de l'esquerra radical. I si els afegim l'11,9% del PSC, això donaria un 61,7% per al conjunt de l'esquerra davant només un 33% per als tres partits de la dreta (PDeCAT, Ciutadans i PP).
Ha estat sempre així, són els habitants de Barcelona els més rojos d'Europa? En absolut. Vegeu com ha evolucionat la cosa en els últims anys:
Les dades del 2011 i 2015 recullen el resultat de les eleccions municipals a Barcelona; les del 2017, l'enquesta de GESOP per a El Periódico
Aquesta és la imatge d'un tomb ideològic a la ciutat: d'un lleuger avantatge de les forces conservadores fa sis anys a una majoria aclaparadora de l'esquerra ara –i no precisament dels seus sectors més moderats–.
Què ha passat? El rang temporal de la sèrie coincideix amb el del procés, així que potser té alguna cosa a veure amb això. Però el procés és un fenomen ideològicament transversal perquè es tracta de la pàtria i ja se sap que la pàtria és de tots; per què s'hauria de produir una esquerranització massiva?
Potser té més a veure amb la demolició des de dins del partit que durant dècades va tenir l'hegemonia del centredreta a Catalunya. Amb la seva radicalització nacionalista, Convergència va abandonar el terreny de la moderació política; i en fer-ho, es va embarcar en un viatge en el qual són uns altres els que assenyalen el rumb i manegen el timó.
La pulsió rupturista, amb tots els seus atributs (prevalença del carrer sobre les institucions, qüestionament de la llei, crides insurreccionals) no és congruent ni compatible amb la cultura burgesa del centredreta aferrada a la llei i a les institucions que sempre va representar CiU.
Quan un partit s'evapora, l'habitual és que els seus votants migrin cap a altres forces ideològicament pròximes. Però si l'únic eix rellevant de definició política és la posició sobre la independència, aquest camí natural queda bloquejat; perquè les altres forces liberals i/o conservadores estan en contra de la independència, i aquest xoc obre una bretxa insuperable per als veïnats ideològics.
Amb la seva radicalització nacionalista, Convergència va abandonar el terreny de la moderació política; i en fer-ho, es va embarcar en un viatge en el qual són uns altres els que assenyalen el rumb i manegen el timó
El que ahir va ser Convergència perd vots a raig cada vegada que s'obre una urna o es fa una enquesta. Però aquests votants no poden refugiar-se en els altres partits de la seva família ideològica perquè són unionistes; i tampoc no poden desentendre's i quedar-se a casa perquè l'efervescència política és tan intensa que ningú no pot ignorar-la. Així doncs, semblen haver decidit deixar-se endur pel que es respira en l'ambient –que és qualsevol cosa menys ordre burgès i moderació–.
A l'Europa dels anys trenta, la posició patriòtica-insurgent la van ocupar els feixismes; i en un clima d'enfrontament i polarització, allà van acabar, braç en alt, molts sectors de les classes mitjanes. En la Catalunya d'avui, el discurs patrioticoinsurgent està clarament dominat per l'esquerra radical, i qui puja a aquest carro acaba inevitablement engolit per la marea. Artur Mas ho va fer el 2012 i allà el tenen, a la seva edat, transformat en un agitador de masses.
Una cosa semblant li va passar fa anys al PNB, quan es va batasunitzar i va començar a seguir les banderes de l'esquerra abertzale. És, igual com a Catalunya, un cas curiós de com una força política pot sucursalitzar-se des del Govern. En aquell període, el PNB va estar molt a prop del naufragi electoral: els seus votants captaven el missatge i compraven directament la versió original. Van rectificar a temps i avui governen al País Basc amb els socialistes, tiren endavant els pressupostos a Rajoy i acaben de cobrar una factura de prop de 4.000 milions per a Euskadi pels seus cinc vots al Congrés. I, que jo sàpiga, no han renunciat a cap de les seves conviccions ni són menys nacionalistes que ningú. Però entenen la política.
Així doncs, ja veuen: últimament cal caminar moltes illes a Barcelona per trobar algú de dretes. De fet, segons les notícies que ens porta GESOP, aquesta és probablement l'única gran urbs d'Occident en la qual dues forces de l'extrema esquerra es disputen el lideratge electoral. Seré jo el rar, però per mi tot això fa olor de socarrim.