Gairebé tots coincidirem en el fet que és altament insalubre aquest espectacle continuat en què la vida política es confon amb la crònica de tribunals. Però si volem tenir alguna esperança de solucionar-ho, és necessari fer-ne un bon diagnòstic, la qual cosa al seu torn exigeix un exercici de sinceritat: On és l'origen del problema, qui va instal·lar a la nostra vida pública el primer virus d'aquesta barreja promíscua i tòxica entre política i justícia?
Dit d'una altra manera, què va ser abans, la judicialització de la política o la politització de la justícia? És que els jutges han envaït el terreny dels polítics o més aviat és que els polítics han decidit instrumentalitzar la Justícia al servei dels seus objectius i convertir els tribunals en l'escenari on dirimeixen les querelles?
Els avanço la meva opinió: crec que hi ha molt més del segon que no pas del primer. De vegades oblidem que les lleis no les escriuen els jutges, les escriuen i promulguen els polítics. Ells són els qui estableixen les normes i els qui encomanen al poder judicial la feina d'interpretar-les i aplicar-les en cada cas concret.
Poques vegades hem vist els jutges qüestionar o desqualificar el text d'una llei (no em refereixo ara al Tribunal Constitucional, que no és pròpiament un òrgan judicial). Sabem que molts en discrepen ideològicament o les consideren directament engendraments jurídics redactats per indocumentats. Però en la majoria de les ocasions, les prenen com els venen i proven d'aplicar-les professionalment el millor que poden i saben.
Al contrari, és incessant la impugnació sistemàtica i sectària de les decisions judicials des del camp de la política. Els polítics no només redacten les lleis, sinó que exigeixen als jutges que les apliquin en cada cas d'acord als seus interessos partidaris –o, com succeeix ara a Catalunya, que dimiteixin de la seva obligació i no les apliquin en absolut- sota la pena de ser sotmesos a una cascada de sospites sobre els tèrbols propòsits amagats després de cada sentència.
Repassant les declaracions dels dirigents polítics sobre les últimes decisions judicials i sumant-hi l'allau d'opinions categòriques d'analistes, plumífers, tertulians i pontífexs que saben de tot i de tot donen lliçons, la conclusió que en trauria un observador extern és que a Espanya tots els jutges sense excepció són prevaricadors.
No hi ha cap decisió judicial a la qual es reconegui que s'ha limitat a aplicar tècnicament una norma que d'altres van escriure. Si s'investiga el finançament il·legal del PP, és una conspiració contra aquest partit. Si es fa el mateix amb Convergència, és una agressió a Catalunya i un intent d'entorpir el gloriós procés. Si es fa una consulta il·legal, uns exigiran que els jutges actuïn i d'altres que es facin els distrets. Si fan el primer, serà una ofensiva contra la voluntat popular; si fan el segon, serà que estan venuts al nacionalisme.
Tot això des d'una ignorància oceànica sobre el contingut de les lleis i sobre les tècniques processals. En el cas Nóos, hem llegit desqualificacions taxatives a la feina del jutge d'instrucció per part de persones que tindrien greus dificultats per explicar què és i què fa un jutge d'instrucció. I hem assistit a una onada d'insults a les magistrades del tribunal per la seva decisió sobre l'ingrés o no a presó dels condemnats per part de gent que ho desconeix tot sobre la figura de la presó provisional en la pràctica processal.
No van ser els jutges, sinó els polítics, els que van decidir que el fet que un partit cobri comissions per adjudicar contractes públics és un delicte.
No van ser els jutges, sinó els polítics, els que van introduir a la llei processal la figura de la imputació: en origen, una garantia perquè algú cridat a declarar pugui fer-ho acompanyat del seu advocat per si en l'evolució posterior del procés pogués recaure alguna acusació sobre ell. I han estat aquests mateixos polítics els que després han transformat aquesta protecció processal en una condemna política anticipada.
Si el mer fet de ser cridat a declarar en aquestes condicions comporta automàticament l'exigència de dimissió d'un càrrec públic, es produeixen dos efectes perversos: primer, carregar-se la presumpció d'innocència. Segon, posar el destí dels governs en mans de qualsevol jutge d'instrucció que, amb bona o mala intenció, prengui aquesta decisió com a part del seu treball.
Els polítics catalans ara no només volen abolir l'Estatut per la via del fet, sinó que lapiden a la via pública els jutges que pretenen que es compleixi
Així que quan un jutge cridi a declarar un polític com a imputat, no insultin el jutge; més aviat demanin comptes als polítics que primer van introduir aquesta figura en la llei i després la van desvirtuar per convertir-la en una arma de destrucció de l'adversari.
No van ser els jutges els que van escriure en el preàmbul de l'Estatut de Catalunya que "l'autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució". Tampoc ells no van establir que "Catalunya, com a nacionalitat, exerceix el seu autogovern d'acord amb la Constitució i amb el present Estatut". Això ho van fer els polítics catalans que ara no només volen abolir aquest Estatut per la via del fet, sinó que lapiden a la via pública els jutges que pretenen que es compleixi.
Els jutges no es van inventar l'afirmació que "Catalunya té a l'Estat espanyol i a la Unió Europea el seu espai polític i geogràfic de referència i incorpora els valors, els principis i les obligacions que deriven del fet de formar part dels mateixos". O que "les relacions de la Generalitat amb l'Estat es fonamenten en el principi de la lleialtat institucional mútua i es regeixen pel principi general segons el qual la Generalitat és Estat" (article 3 de l'Estatut).
Ells mateixos van establir que les eventuals consultes populars a Catalunya s'han de celebrar "en la forma i en les condicions que les lleis estableixin". I es van autolimitar admetent que els drets estatutaris "no suposaran una alteració del règim de distribució de competències, ni la creació de títols competencials nous o la modificació dels ja existents". Per si no quedava clar, van afegir: "Cap de les disposicions d'aquest Títol no pot ser desenvolupada, aplicada o interpretada de manera que redueixi o limiti els drets fonamentals reconeguts per la Constitució i pels tractats i convenis internacionals ratificats per Espanya".
Què hauria de fer la Justícia a Catalunya quan aquests polítics violenten obertament la llei que ells mateixos van redactar i van aprovar? Si actua per restablir la legalitat, està contra el procés i prevarica. Si es queda quieta i consent la il·legalitat, prevarica també i incompleix la seva obligació.
Senyors polítics: quan vostès escriguin una llei i l'aprovin al Parlament, han de ser conscients que, a continuació, vindrà algun jutge la feina del qual consisteix a fer-la complir, els vagi bé a vostès o no. I quan la política es regira contra la Justícia en nom d'una pretesa voluntat popular –que és el que està passant cada dia, a Catalunya i a Espanya-, no estem davant de cap causa justa, sinó davant de la pura i simple demolició de l'Estat de dret.