Qui sostingui que aquest segon govern de Rajoy és pur continuisme mancat de contingut polític, és que no coneix els codis marians. Per mi està ple de significats. La composició del govern és un reflex exacte de la visió del president sobre la singular circumstància en què li toca governar, assenyala prioritats i encàrrecs amb noms i cognoms i conté missatges inequívocs –especialment, cap al seu propi partit–. Que això no satisfaci altres expectatives o desitjos no significa que hagi de ser ignorat en una anàlisi objectiva.

Rajoy ha identificat els principals problemes a què s'enfronta i ha ordenat l'alineació amb funcions precises:

L'economia. Que per Rajoy és, essencialment, el PIB i Brussel·les. D'aquesta part del camp se n'encarrega De Guindos, que, a més, ha d'assegurar la complicitat de Ciutadans a través de la seva estreta relació amb Garicano.

La política. Que en aquesta legislatura té tres potes: primer, buscar els suports parlamentaris que el govern necessita. Segon, gestionar les reformes polítiques obligades per l'acord amb Ciutadans (que, eventualment, podrien conduir a obrir el meló de la reforma constitucional). I tercer, el que Rajoy anomena "l'embolic de Catalunya".

Aquest és el terreny en què es juga principalment la subsistència d'aquest govern minoritari. I no hi ha dubte que el mànec el tindrà Soraya Sáenz de Santamaría. Se li demana treure la pilota des de darrere com Busquets, ordenar el joc com Pirlo i cedir les passades de gol com Iniesta, tot en una persona.

Les qüestions socials. Que, sempre seguint la lògica mariana, se centren en dos moviments defensius: ressuscitar el Pacte de Toledo per salvar el sistema de pensions i mantenir permanentment asseguts a la taula de la concertació social els sindicats, cosa que exigirà un reequilibri –limitat i controlat– en el marc de les relacions laborals. La cap de la rereguarda social, el Mascherano d'aquest govern, es diu Fátima Báñez.

De Guindos, Soraya i Báñez són els tres pivots estratègics del govern de Rajoy. Tots els altres són actors secundaris.

Queda pendent el quart problema: el partit. Però en espera del seu congrés, Rajoy deixa diversos apunts que només poden passar desapercebuts per a qui no es fixa:

Cospedal no serà la seva pròxima secretària general. El president ha triat amb tota la cura per a ella l'únic lloc en el govern que és incompatible amb la dirigència partidària: el Ministeri de Defensa.

Les dues principals funcions del cap de l'aparell del partit del govern són exercir com a oposició de l'oposició i tenir a punt l'aparell electoral. Si algú no ha de protagonitzar aquestes tasques, és qui a la vegada dirigeix les Forces Armades, el comandament suprem de les quals correspon al Rei (article 62.h de la Constitució Espanyola). Encara que ella no sembla haver-se assabentat, amb el nomenament de Cospedal per a Defensa, Rajoy ha firmat anticipadament el seu cessament com a secretària general del PP.

Tot això d'ordenar, renovar i netejar el PP correspon a l'equip de joves dirigents que van ser reclutats al seu dia justament per a aquesta finalitat. I ha quedat clar que el govern anirà per una banda i el partit per una altra: tret del cas transitori de Cospedal, els barons i dirigents nacionals del PP no han entrat en el Govern. L'era dels dinosaures arriba a la seva fi i el dinosaure en cap queda com a únic nexe d'unió entre ambdós mons.

Això fa encara més prominent el paper de Soraya Sáenz de Santamaría. Recordin que en les eleccions del 20-D la vicetot no només va compartir els cartells electorals amb el líder, sinó que el va substituir en el debat entre els principals candidats. Ara, Rajoy ha posat a les seves mans ni més ni menys que:

a) L'estabilitat parlamentària d'un govern en minoria, obligat a buscar cada dia els vots per subsistir. Ella marcarà l'agenda parlamentària del govern, determinant el que pot tirar endavant i el que ha de ser aparcat per falta de suports. I ella negociarà cada dia amb les forces polítiques.

b) L'aplicació de les reformes polítiques pactades amb Ciutadans (per exemple, la llei electoral) i una eventual reforma constitucional que, com altres acords d'Estat, ha de comptar necessàriament amb el PSOE.

Amb la designació de Soraya per a Catalunya, Rajoy reconeix implícitament que hi ha un problema polític que ha de ser tractat com a tal

c) La gestió política del conflicte de Catalunya. No convé menysprear el pas que ha fet Rajoy amb aquesta decisió. Implica almenys tres canvis importants respecte a l'actitud que havia mantingut fins ara:

Primer, reconeix implícitament que hi ha un problema polític que ha de ser tractat com a tal. Fins ara, per ell tot era o bé una qüestió de finançament de la qual se n'havia d'ocupar el ministre d'Hisenda o una qüestió de legalitat que corresponia als serveis jurídics de l'Estat i al Tribunal Constitucional.

Segon, designa una interlocutora plenipotenciària per parlar en nom seu. A partir d'ara, el president Puigdemont ja sap quin telèfon ha de marcar per parlar amb el Govern d'Espanya. Soraya ha estat designada de fet ministra per a Catalunya, de la mateixa manera que Tony Blair va designar en el seu dia un ministre per a Irlanda del Nord.

Soraya ha estat designada de fet ministra per a Catalunya, de la mateixa manera que Tony Blair va designar en el seu dia un ministre per a Irlanda del Nord

I tercer, el fet que sigui la mateixa persona la que condueix el diàleg amb els altres partits i amb els altres territoris és una garantia addicional. Perquè la solució a la qual s'arribi per a Catalunya –si és que s'arriba a alguna– no podrà ser purament bilateral entre els dos governs: per ser viable, necessitarà un acord interpartidari i un acord interterritorial.

Aquest és el primer petit pas per construir un marc de diàleg amb interlocutors identificats per ambdues parts i amb regles de joc conegudes. En aquesta partida d'escacs Rajoy juga amb blanques, i ha mogut el seu primer peó: una obertura cautelosa que anuncia un joc llarg i molt tàctic, amb predomini dels moviments defensius i tendència a un resultat de taules. Esperem que a l'altre costat del tauler es facin coses més assenyades que llançar el tauler.