Una de les males conseqüències de la sectarització borreguera de l'opinió pública és que el personal es llança, amb un entusiasme digne de la millor causa, a perseguir qualsevol llebre que qualsevol deixi anar a córrer, sempre que se'l faci creure que això serveix per destrossar l'enemic polític. En els nostres temps, és ja impossible frenar o controlar el flux de la informació; però hi ha més recursos que mai per manipular-la i fer passar les mentides per veritats, les petites misèries per amenaces apocalíptiques i –si m'ho permeten els culers– els atracaments arbitrals per gestes esportives.

En vista de l'enrenou que ha provocat la nota de l'Associació de la Premsa de Madrid sobre certes pràctiques de Podemos en relació amb els periodistes, semblaria que la llibertat d'expressió a Espanya està a punt de desaparèixer per culpa del partit de Pablo Iglesias. Hem vist la presidenta d'aquesta associació corporativa passejant-se com Joana d'Arc per tots els mitjans, aclamada per molts dels seus col·legues i pels dirigents dels altres partits, que han descobert de sobte –ànimes càndides– que als periodistes i als mitjans se'ls pressiona: una cosa que, per descomptat, cap d'ells no ha fet mai.

Primer de tot cal dir que no em faig la menor il·lusió respecte a les conviccions de Pablo Iglesias i els seus sobre la llibertat d'expressió. Tots els que tenen una concepció instrumental de la democràcia són un perill potencial per a ella, i aquest perill creix a mesura que s'aproximen al poder. No vull ni pensar en quina situació estaríem si Iglesias hagués obtingut aquella totpoderosa vicepresidència del Govern que exigia per asseure Pedro Sánchez a la Moncloa, o si ell mateix arribés a ocupar la presidència del Govern.

Avui no hi ha un sol partit a Espanya que no disposi de les seves pròpies tropes organitzades a les xarxes, l'única diferència és l'eficàcia d'uns i d'altres

És cert que Podemos ha muntat una armada de comandos cibernètics que practiquen amb gran eficàcia el bullying polític, ensinistrats per agitar i contaminar el debat, omplir l'aire de sofre i neutralitzar les informacions que els perjudiquen per la via d'acovardir els qui les difonen. És probable que les principals víctimes d'aquestes partides de la porra siguin els periodistes. Però a continuació cal afegir dues observacions importants:

Primera, que aquesta pràctica ha fet fortuna i avui no hi ha un sol partit a Espanya que no disposi de les seves pròpies tropes organitzades a les xarxes. L'única diferència és l'eficàcia d'uns i d'altres: els de Podemos excel·leixen en aquest tema. Llegint l'escandalitzada declaració que va fer Patxi López secundant la denúncia de l'APM, venien ganes de convidar-lo que miri entre els seus col·laboradors més pròxims i pregunti pel tristament famós (dins del PSOE) "comando Luena", que actuava sense cap dissimulació des de la mateixa seu de Ferraz i del qual el seu cap de files se n'enorgullia.

Segon, que pretendre fer-nos creure que el tercer partit del país, amb una presència parlamentària important però en absolut decisiva i el poder institucional del qual es limita a un grapat d'alcaldes té capacitat per atemorir professionals de la informació avesats en mil batalles fins al punt de posar en perill la llibertat d'expressió a Espanya, és abusar de la nostra credulitat. Per més que ho intenti la quixotesca senyora Prego, no hi ha manera de fer passar els molins per gegants.

En aquest i a tots els països, les veritables amenaces contra la independència informativa han vingut sempre del poder, que és qui pot aconseguir, si s'ho proposa, que s'acomiadi un periodista, que un mitjà de comunicació s'asfixiï econòmicament o que el director d'un diari rebi indicacions terminants quant a la seva línia editorial. Alguns recordatoris:

A Espanya, un govern del PSOE va organitzar una sòrdida operació d'espionatge per gravar i difondre escenes escabroses de la vida privada del director d'un diari hostil.

El primer que va fer Aznar quan va arribar al poder va ser intentar posar a la presó el propietari del grup de comunicació més gran d'Espanya. A continuació va lliurar una de les dues televisions per satèl·lit a un company de la seva escola que prèviament havia posat al capdavant de Telefónica. I l'últim que va fer va ser coaccionar els directors de tots els mitjans durant la jornada de l'atemptat de l'11-M perquè secundessin sense queixar-se la seva versió de l'autoria d'ETA.

El govern de Zapatero va utilitzar el poder d'atorgar llicències per regalar una cadena de televisió als amics del president i una altra al grup tradicionalment més pròxim al PSOE. Que la primera hagi acabat sent "TelePodemos" i la segona en mans de Berlusconi és només fruit de la consuetudinària malaptesa dels socialistes quan es llancen a fer experiments al món dels mitjans.

Rajoy, a la callada, manté des de fa anys el grup PRISA lligat al dogal de deixar-lo caure en la fallida si no es porta bé en els moments importants. I gairebé sense soroll, va aconseguir que posessin al carrer el tòxic director d'El Mundo, que havia orquestrat diverses operacions "marca de la casa" per desestabilitzar-lo al capdavant del PP.

I què es pot dir de Catalunya? Quin director o periodista influent d'un mitjà català no va rebre en temps del pujolisme advertiments, reprimendes i "ofertes que no es poden rebutjar" respecte a la seva línia informativa? Quants no van ser cridats personalment al Palau de la plaça Sant Jaume per complimentar-los i de passada advertir-los sobre el que s'esperava d'ells?

És patent el clima coercitiu a què estan sotmesos els mitjans i els professionals de la informació a Catalunya

Pel que fa al moment actual, és patent el clima coercitiu a què estan sotmesos els mitjans i els professionals de la informació a Catalunya. Comparada amb això, la persecució de Podemos als seus crítics a les xarxes és un joc de nens. Escrigui o pronunciï una paraula que resulti molesta per als administradors del procés –o simplement, insisteixi més del compte en la corrupció sistèmica del partit de Mas– i es veurà anatematitzat i públicament lapidat com un heretge enemic de Catalunya. TV3 ha aconseguit superar el rècord de manipulació informativa assolit per la Telemadrid de Esperanza Aguirre, que semblava imbatible.

A l'Argentina saben bé el que és un govern, el de la família Kirchner, assetjant els mitjans i els periodistes crítics (allà va ser on els de Podemos es van iniciar en aquestes pràctiques). I als Estats Units, Trump ja ha iniciat la cacera contra els grans mitjans: The New York Times, The Washington Post o la CNN tenen avui molts motius per preocupar-se.

Tot això són pressions de veritat, de les que fan por. En comparació amb això, això de Podemos no passa de ser una barrabassada desagradable. I no perquè no en vulguin més, sinó perquè, almenys de moment, no poden. Així que l'escàndol d'aquests dies s'assembla molt a una llebre falsa.