Sigui per beneiteria, per oportunisme o perquè aquí sempre ens ha fascinat tot el que sigui francès, el cas és que ara gairebé tothom en la política hispànica vol ser Macron.

Els socialistes que contemplen amb espant la resistible ascensió de Pedro Sánchez, perquè qualsevol cosa és bona per assimilar aquest amb populistes esquerranosos com Hamon i Corbyn: guanyadors de primàries, perdedors d'eleccions i destructors dels seus propis partits.

Els del PP, perquè els permet subratllar la seva distància amb l'extrema dreta de Le Pen i reforçar el seu flanc liberal i europeista.

Els de Ciutadans, per allò del centre progressista, la nova política i la proximitat generacional del seu líder amb el nou president de França.

També s'ha afegit a la processó el PDeCAT, a la recerca d'aquella antiga identitat de partit centrista i moderat que va llançar en algun revolt de l'embogida cursa del procés.

Macron és un fenomen singularíssimament francès, que seria impossible de reproduir a qualsevol altre país europeu

Tots ells ignoren les circumstàncies diferencials que fan impossible l'assimilació:

Macron és un fenomen singularíssimament francès, que seria impossible de reproduir a qualsevol altre país europeu. La seva victòria és el resultat de barrejar circumstàncies sociopolítiques que es donen en la societat francesa –i en cap altra– amb un sistema electoral, la doble volta, sense el qual seria impossible que l'exministre d'Economia d'Hollande obtingués gairebé 21 milions de vots.

L'elecció de Macron ha estat més fruit de l'atzar que d'un corrent de fons. Per arribar a aquest resultat va haver de produir-se un alineament dels astres d'aquells que succeeixen una vegada cada 100 anys.

Si Hollande s'hagués presentat a la reelecció, és possible que Macron ni tan sols no hagués llançat la seva candidatura. Si en les primàries dels Republicans hagués guanyat el favorit, Alain Juppé, o si després no s'haguessin descobert els tèrbols manejos de François Fillon que el van fer inelegible, seria aquest qui ahir hauria pres possessió com a president. Si els socialistes no s'haguessin suïcidat amb el pitjor candidat possible lliurant un terç dels seus vots a Macron i un altre terç a Mélenchon, el líder d'En Marche! no hauria passat a la segona volta.

I sobretot, la victòria de Macron només s'explica per l'existència de Le Pen. Tots els factors agitats abans esmentats el van posar en la segona volta; el fet que la seva rival fos la líder de l'extrema dreta el va propulsar com el guanyador inevitable. Sense tenir davant un partit com el Front Nacional i una candidata com Marine Le Pen, avui Emmanuel Macron no seria president de França.

Amb massa freqüència es confon la ideologia amb el tarannà, es diu centrisme al que és simplement moderació

El centrisme com a categoria política és una ficció. Més ben dit, un miratge derivat del llenguatge geogràfic amb el que denominem des de temps immemorial les posicions polítiques. Si hi ha una dreta i una esquerra, lògicament hi ha d'haver un centre. Doncs no. Existeix una ideologia conservadora, a la qual convencionalment diem dreta; existeix una ideologia progressista, a la qual diem esquerra (ambdues amb una àmplia gamma de matisos en el seu contingut). Però la ciència política no coneix la ideologia centrista. Ningú no ha sabut explicar en què consisteix ni s'ha escrit el llibre que descrigui les bases teòriques de la doctrina centrista.

Amb massa freqüència es confon la ideologia amb el tarannà. Es diu centrisme al que és simplement moderació. Aquí n'hi ha prou amb parlar educadament i no insultar perquè et considerin centrista. O es confon centrisme amb centralitat política, que és una cosa diferent: el PSOE dels vuitanta va ser la força central de la política espanyola, però mai no va pretendre ser centrista.

És molt temptador per a algú com Albert Rivera presentar-se com un reflex de Macron, però no és rigorós. Ambdós són joves i ambdós s'han fet un lloc entre els dos grans partits tradicionals, però aquí acaba la semblança. Posats a buscar semblances amb personatges espanyols, per trajectòria i per perfil polític Macron estaria més a prop de la figura d'un Miguel Boyer –o potser d'un Miquel Roca– que de la d'Albert Rivera.

Tot i així, la pretensió de Rivera d'assimilar-se a Macron està més justificada que el sobtat enamorament dels dirigents del PDeCAT amb el president de França.

El PDeCAT és un fantasma que només vaga per l'escenari, esperant que l'enterrin per sempre: perquè va lliurar la seva ànima i ja no la recuperarà

Aquella coalició anomenada CiU que va governar a Catalunya durant dècades i va participar decisivament en la política espanyola, ideològicament híbrida però clarament compromesa amb la institucionalitat democràtica i amb el principi de legalitat, practicant virtuosa de l'art de la negociació i el pacte, nacionalista però no rupturista, representant de la burgesia i de les classes mitjanes, gent d'ordre oberta a la modernitat, potser hauria pogut avui situar-se legítimament en la línia de Macron.

Però aquell producte polític ja no existeix. Es comprèn que des de la desesperació davant de l'enterrament electoral que se'ls acosta, els hereus de Convergència –els mateixos que van dilapidar l'herència– busquin en les seves arrels per intentar que ressusciti la seva identitat de partit central i moderat. Però ser alhora moderat i subversiu és tan díficil com quadrar el cercle. No existeix centrisme, ni centralitat, ni moderació ni liberalisme social des de la insurrecció constitucional. Per això el PDeCAT és un fantasma que només vaga per l'escenari, esperant que l'enterrin per sempre: perquè va lliurar la seva ànima i ja no la recuperarà.

Marta Pascal vol vestir el PDeCAT de "macronisme català". Saben què faria el nou president francès davant d'un desafiament secessionista al seu país com el que impulsa el PDeCAT? Quina seria la seva resposta si algun territori li exigís un referèndum d'autodeterminació o pretengués desobeir el Tribunal Constitucional? S'imagina la senyora Pascal la reacció de Macron si algú li suggerís governar en aliança amb un partit com la CUP?

Abans de seguir pel camí de la identificació política amb el nou mandatari, que esperin a comprovar quina serà l'actitud del govern de França quan el PDeCAT i els seus socis convoquin un referèndum il·legal, aprovin clandestinament lleis de desconnexió o proclamin independències unilaterals.

I és que en política l'esquizofrènia té efectes letals. Si ets a la muntanya, no ets a la vall. Haver-ho pensat abans de llançar-se a la muntanya.