Tot val per al convent, va dir el frare, i portava una puta a l'espatlla. És humà que el secretari general del PSOE faci una mica d'èpica i s'encoratgi a si mateix amb el resultat del paperot que, amb el nom de “consulta”, van celebrar els socialistes dissabte.

En realitat, tot ha estat més pedestre. La votació de dissabte no passarà a la història de les gestes democràtiques. La decisió de cridar a aquesta consulta va ser un ardit tàctic de Sánchez per pontejar i sotmetre un molest comitè federal. Se li va ocórrer per demostrar qui mana aquí i guanyar llibertat en la negociació amb Podemos i amb els independentistes. I ha acabat sent un muntatge precipitat per donar ànim al líder després d'haver tancat un acord molt diferent del que buscava quan va treure aquell conill del barret.

Provocar una votació sobre un fet consumat que no s'esmenta en la pregunta i amb el líder del partit a punt de presentar-lo al Congrés no és precisament un exemple de fair play amb els seus afiliats, però per a la societat no passa de ser una anècdota trivial. Només té transcendència si es veu com un pas més en la deriva cap a un model cesarista que destrueix l'organicitat dels partits i en el qual els mecanismes col·lectius de direcció i presa de decisions són arraconats perquè només quedi vigent la relació directa entre el líder –que concentra en la seva persona el 100% de la legitimitat– i les “seves” bases militants: la “síndrome Evita Perón” traslladada a Europa. Però això no va començar amb Pedro Sánchez, encara que ell ho està portant al seu apogeu, i és una cosa que mereix ser tractada amb més profunditat.

La consulta del PSOE ha acabat sent un muntatge precipitat per donar ànim al líder després d'haver tancat un acord molt diferent del que buscava

El rellevant és que divendres vinent s'extingirà la sessió d'investidura de Pedro Sánchez i, tret d'una sorpresa colossal, amb un resultat inequívoc: 131 diputats a favor i 219 en contra (pot ser que esgarrapi alguna abstenció). Dos partits a favor i 11 en contra. 9 milions de vots a favor i 16 milions en contra. Després d'un mes de focus i lluentons, abaixa el teló i comença una nova funció.

Dissabte hauran passat 75 dies des de les eleccions, Espanya seguirà sense govern i afrontarem un període de dos mesos de tensa espera i empentes a tot arreu, seguits probablement per uns altres dos mesos de la campanya electoral més amarga i menys desitjada. Si s'arriba a això, els espanyols no viuran el vot del 26 de juny com una oportunitat, sinó com un càstig. Aquest personal ciutadà ha demostrat que és molt seu quan li toquen els nassos més del compte, així que si jo fos dirigent polític, preferiria no fer l'experiment.

Com quedarà el Partit Socialista després de l'intent fallit de Sánchez?

Hi ha una part bona: és cert que després del patètic escaqueig de Rajoy ell va fer un pas endavant i amb això va ajudar a evitar un bloqueig constitucional perillosíssim. En aquest sentit, va fer un servei al país.

Després del patètic escaqueig de Rajoy, Sánchez va fer un pas endavant i amb això va ajudar a evitar un bloqueig constitucional perillosíssim

El PSOE treu d'aquest procés dues coses que no tenia fa dos mesos: primer, la decisió estratègica d'orientar-se cap a la col·laboració amb el centredreta renovador més que cap al confús magma populista-esquerranonacionalista de caire radical. I segon, un programa de govern, l'acordat amb Ciudadanos, que, amb totes les seves insuficiències, és l'únic consistent que s'ha posat sobre la taula des que va començar aquest procés trasbalsat.

Segons el meu parer, farien bé els socialistes en ser conseqüents, sostenir aquesta línia d'acords i de programa –tractant, òbviament, d'ampliar els seus suports– i no entrar de nou en un carrusel embogit de negociacions a 12 bandes, en les quals igual es parla de la disciplina pressupostària que del malgastador desgavell de la despesa pública, de la unitat d'Espanya que del dret d'autodeterminació per a tots i totes, del reforçament de la Unió Europea que de la seva liquidació. Si es mantenen en el camí i no tornen a la seva de voler galopar per totes les pistes alhora, almenys el 26 de juny els ciutadans sabran a què atenir-se respecte al PSOE. Una cosa és posar una pistola al pit als teus militants perquè et firmin un xec en blanc, i una altra, fer això mateix a la societat: em temo que la resposta no seria igual de submisa.

Una cosa és posar una pistola al pit als teus militants perquè et firmin un xec en blanc, i una altra, fer això mateix a la societat

En la part negativa, el PSOE ha ensopegat amb l'esperable: que quan parteixes d'un resultat electoral desastrós i només tens un 25% del Parlament, el teu marge de maniobra és molt més estret del que Sánchez va creure o va pretendre fer creure. En aquestes circumstàncies no ets el rei del mambo sinó, pel cap alt, el rei del xotis: has de ballar en un maó. Especialment si d'entrada tanques qualsevol espai de diàleg amb l'única força que posseeix la clau per donar pas o bloquejar totes les reformes que proposes.

Després de la votació de divendres, el PSOE es veurà davant d'un dilema:

Amb Ciudadanos no arriba, encara que els continua necessitant.

Si vol tornar a comptar amb Podemos i les seves confluències, ha de renunciar al programa que ha defensat davant de la Cambra per passar a negociar exactament el contrari. Això no és versatilitat, és esquizofrènia política.

I si vol comptar amb el PP, ha de renunciar al seu candidat. La probabilitat que el PP accepti un president del Govern que no sigui seu és escassa, però la probabilitat que accepti Sánchez és nul·la (el mateix succeeix amb Rajoy, per descomptat). En algun moment d'aquests dos mesos –preveig que serà molt a prop del final– es plantejarà aquest escenari, i més val que els dirigents del PSOE vagin calibrant la seva resposta si els ofereixen la Moncloa a canvi del cap del baptista.

Sánchez ha lliurat el PSC a canvi de 40 vots positius en la seva investidura

Capítol a part mereix el PSC. Aparentment, el socialisme català és el principal sacrificat d'aquesta operació. Sánchez no només s'ha posat en mans del partit que a Catalunya succiona massivament els vots del PSC als seus feus tradicionals, sinó que s'han quedat a la cuneta tots els elements diferencials del discurs del PSC sobre Catalunya i Espanya.

Si en la part social de l'acord es veu amb claredat l'empremta del PSOE, en la part territorial –i en concret, referent al problema de Catalunya– Ciudadanos ha guanyat per golejada. És difícil trobar en ell algun rastre de la declaració de Granada. La famosa “solució federal” s'ha quedat en una menció buida, al capítol de la reforma constitucional pràcticament s'han oblidat del Títol VIII i no s'ha deixat cap espai per a una solució singular, legal i pactada per a Catalunya. En aquest joc d'escacs, Sánchez ha lliurat una torre –el PSC– a canvi de 40 vots positius en la seva investidura. Veurem quines conseqüències té això el 26 de juny.

I només el temps ens dirà si aquest mes que va començar amb la proposta reial d'un rutilant candidat Sánchez i desembocarà en una contundent derrota en el Congrés, ha estat un mes guanyat o un altre mes tirat a la paperera.