Les autoritats de l'Estat d'Arkansas, als Estats Units, tenen un problema. Resulta que com els advocats dels criminals són uns diables, que mitjançant recursos i altres trucs processals aconsegueixen anar retardant l'execució dels condemnats a la pena capital, se'ls ha format una llista d'espera al corredor de la mort; i el senyor governador (Asa Hutchinson, es diu el paio) té pressa per liquidar-los com més aviat millor, sobretot perquè s'acosten les eleccions i li cal presentar alguns trofeus de caça.

La qüestió és que allà es mata legalment la gent mitjançant l'anomenada injecció letal, que és una combinació de tres drogues: la primera t'adorm, la segona et paralitza i et talla la respiració, i la tercera et provoca un infart. Doncs bé, el problema de Mr. Hutchinson és de subministrament. Les dosis de midazolam de què disposa (el fàrmac destinat a adormir la víctima) són escasses i estan a punt de caducar. I el mercat s'està posant impossible.

En realitat, el midalozam seda, però poc. Abans utilitzaven pentatol sòdic, que et deixava completament fora de joc en qüestió de segons. Però es van quedar sense existències i van haver de buscar-hi una alternativa. Les experiències amb la nova droga han estat terrorífiques: l'abril de 2014 Clayton Lockett va sofrir una agonia de 43 minuts, i el mateix reu, lligat a la llitera i entre convulsions atroces, va haver d'avisar els botxins que alguna cosa no funcionava.

Per què és tan difícil aconseguir les drogues assassines? Perquè la majoria dels fabricants es neguen a subministrar-les quan saben que s'utilitzaran per executar éssers humans. Un cas clar d'obstrucció a la justícia, segons personatges com Hutchinson. Cal anar llavors als mercats estrangers, però molts governs, avisats de la matança, prohibeixen l'exportació als Estats Units d'aquests productes.

En realitat, abans ja hi havia hagut problemes amb la segona droga, el bromur de vecuroni, la que et deixa paralitzat i sense aire. L'empresa fabricant no la ven a les presons per evitar que s'utilitzi a les execucions. Els benemèrits governants d'Arkansas es van veure obligats, per complir el seu deure cívic, a idear una petita trampa: van fer una comanda amb la llicència d'un metge particular. Lamentablement per a les autoritats, un picaplets va descobrir el frau i un jutge va paralitzar el crim abans que es consumés.

Així doncs, tenim un grapat de condemnats a mort (gairebé tots, per delictes comesos fa més de vint anys) i una droga mortífera que caduca d'aquí a uns dies i que no podrà ser reposada fàcilment. Què es pot fer? A grans mals, grans remeis: el carnisser Hutchinson, home de recursos, ha programat un pla d'execucions en cadena. Ni més ni menys que set en onze dies, un veritable festí de la mort. Tot, abans que permetre que es faci malbé el preciós producte letal; i, sobretot, evitar tant sí com no que els condemnats salvin la pell. Ha hagut de venir una altra magistrada, Kristine G. Baker, a impedir a l'últim minut, amb una sentència cautelar, la consumació del sinistre pla.

Fins aquí, la notícia concreta. El fet és que els Estats Units d'Amèrica del Nord, que passa per ser una democràcia exemplar, figura entre els set països que més persones executen. Comparteix els honors amb una selecta llista encapçalada per la Xina i acompanyada per l'Iran, l'Aràbia Saudita, l'Iraq, el Pakistan i Egipte (tots ells, bastions de la llibertat i els drets humans). El 90% de les execucions legals que es duen a terme al món tenen lloc en un d'aquests set països.

Sóc tan admirador de Barack Obama com ningú. Em consta que personalment no és partidari de la pena de mort, però ni per un moment no se li ha acudit de plantejar aquesta qüestió durant el seu mandat. Amb ell com a president, 300 persones han estat executades als Estats Units. Si això ha passat amb el president més progressista i civilitzat que ha tingut aquest país des de Roosevelt, tremolo quan penso què pot passar amb una bèstia com Trump a la Casa Blanca.

El nombre d'éssers humans assassinats per l'Estat als Estats Units les dues últimes dècades supera clarament el de les víctimes mortals d'ETA durant tota la seva existència. Amb una diferència essencial: la majoria dels assassins d'ETA (o de l'IRA, o de qualsevol altre grup terrorista), a més d'arriscar les seves vides, van ser perseguits i empresonats; i els que ordenen les execucions als Estats Units gaudeixen pacíficament de les mels del poder i fins i tot alguns, com Hutchinson, esperen guanyar eleccions exhibint el seu mortífer palmarès.

"Terrorisme: successió d'actes de violència executats per infondre terror" (Diccionari de la RAE). Per més que hi penso, no aconsegueixo trobar un argument que impedeixi d'encaixar en aquesta definició l'execució programada d'un ésser humà indefens, amb propòsits suposadament dissuasius. Que això es faci a l'empara de la llei i el poder coercitiu de l'Estat només afegeix vergonya cívica a l'horror. Si a més som a Arkansas i el governador de l'Estat és un tal Hutchinson, podem afegir al concepte l'agreujant de sadisme.

Sí, la pena de mort és una forma de terrorisme. O si ho prefereixen, de crim organitzat: en aquest cas, organitzat pel mateix Estat, que es garanteix la seva pròpia impunitat.

Hi ha moltes coses en el sistema polític dels Estats Units que em semblen admirables, i alguns hàbits i procediments que són envejables comparats amb el que s'estila per aquí. Però la subsistència de la pena de mort continua sent una barrera moral infranquejable i radicalment incompatible amb la meva idea d'una societat civilitzada.

Repeteixo la llista: la Xina, l'Iran, l'Aràbia Saudita, l'Iraq, Egipte... i els Estats Units. Si jo fos ciutadà d'aquest país, la mera lectura d'aquesta relació em faria pensar molt. I si visqués a Arkansas, en sortiria corrents i no hi tornaria mentre un tal governador Hutchinson regira el món per aconseguir la droga de la mort.