Subscric tot el que s'ha dit i escrit sobre la transcendència històrica i geoestratègica del resultat electoral a França. Era evident que ni la Unió Europea ni l'encara convalescent economia mundial ni la democràcia representativa podien resistir un tercer terratrèmol populista a França després dels dels Estats Units i el Regne Unit. La idea de les cinc potències amb dret a vet en el Consell de Seguretat de l'ONU (que al seu torn concentren el 90% de l'armament nuclear existent al món) en mans d'un quintet format per Trump, Putin, Xi Jinping, May i Le Pen era aterridora.
Paradoxalment, és possible que els traumes del Brèxit i de Trump hagin tingut un efecte vacuna sobre una part important de la societat francesa. De fet, fins a mitjans de l'any passat el Front Nacional de Le Pen no va parar de créixer: va guanyar les eleccions europees i es va situar com el primer partit en les enquestes. A partir del Brèxit i, sobretot, a partir de la victòria de Trump, Le Pen va aturar el seu ascens i va iniciar un lent declivi que la va portar a la segona posició en la primera volta i a una derrota rotunda en la segona.
També és necessari glossar la clarividència de Macron en percebre que per guanyar necessitava presentar una marca política nova, dissociada dels dos partits tradicionals; i la no menys lúcida i patriòtica decisió de François Hollande fent-se a un costat per facilitar l'enlairament del seu jove deixeble.
Macron no hauria guanyat aquesta elecció competint sota la sigla de l'agonitzant Partit Socialista; i si Hollande hagués intentat la reelecció no només hauria fracassat, sinó que hauria obstruït el camí del vencedor. El seu apartament de la contesa ha resultat ser la manera més efectiva de preservar el seu llegat.
Als populismes no se'ls derrota acceptant els seus marcs discursius ni comprant part de la seva mercaderia per disputar-los la clientela
La tercera lliçó és que als populismes no se'ls derrota acceptant els seus marcs discursius ni comprant part de la seva mercaderia per disputar-los la clientela. El gran mèrit de Macron és que no va cedir un pam en les seves conviccions: res d'aproximar-se al populisme d'extrema dreta, com va fer Fillon, ni al populisme d'esquerra, com va fer Hamon. Macron va aixecar amb orgull les banderes de l'europeisme, del cosmopolitisme, de l'economia oberta i del mestissatge social: la bandera de la modernitat democràtica. La pallissa que va clavar a Le Pen en el debat de dimecres passat quedarà per a la història de la comunicació política.
Dit això, és interessant fer alguns números per comprovar què ha passat entre la primera i la segona volta. Observeu aquest quadre:
| Primera volta | Segunda volta | |
|---|---|---|
| Cens electoral | 47.582 | 47.568 |
| Vots a candidats | 36.054 | 31.399 |
| Vots en blanc | 660 | 3.011 |
| Vots nuls | 289 | 1.058 |
| Abstencions | 10.579 | 12.101 |
| Macron | 8.656 | 20.754 |
| Le Pen | 7.678 | 10.645 |
| Altres candidats | 19.720 | - |
En la segona volta, gairebé 20 milions de francesos (els que van donar suport als candidats eliminats) es van veure obligats a canviar el seu vot. És el que té el sistema de doble volta: que en quinze dies has de reconsiderar la teva decisió. Com s'han comportat els electors que el seu candidat preferit no va passar el tall?
- El 61% (12,1 milions) van votar Macron;
- El 15% (3 milions) van votar Le Pen;
- El 12% (2,4 milions) van votar en blanc;
- El 4% (769.000) van votar nul;
- El 8% (1,5 milions) no van anar a votar.
Això demostra l'eficàcia de la campanya de Macron en aquestes dues setmanes, ja que va sumar més de 12 milions de vots als que va obtenir en la primera volta; de fet, el 58% de tots els vots obtinguts ahir pel nou president corresponen a ciutadans que fa quinze dies havien donat suport a altres candidats.
I malgrat tot l'anteriorment dit, mostra també la solidesa del front republicà: sis de cada deu votants dels candidats eliminats van donar suport a Macron, mentre només 1,5 de cada 10 van optar per la seva adversària. El 24% restant (4,6 milions) van decidir rebutjar ambdós candidats votant en blanc, nul o quedant-se a casa.
Així doncs, tenim una mica més de quinze milions de ciutadans que havent votat altres candidats el 23 d'abril, aquest diumenge van elegir la papereta d'Emmanuelle Macron (els més) o de Marine Le Pen (els menys).
Una primera anàlisi de Harris Interactive ens aproxima al que van fer els partidaris de cada un d'ells:
Fillon: el 52% dels votants del candidat conservador van donar suport a Macron; el 20% van votar Le Pen; i el 28% restant van votar en blanc, nul o es van abstenir.
Melenchon: el 56% dels votants del candidat de l'esquerra populista van transvasar el seu vot a Macron; l'11%, a Le Pen; i el 33%, seguint la recomanació del seu líder, van rebutjar ambdós mitjançant el vot blanc o nul o abstenint-se.
Hamon: Les minvades tropes del candidat socialista es van portar amb força disciplina: el 82% van lliurar el seu vot a Macron, pràcticament cap (menys de l'1%) a Le Pen i el 17% restant van negar el seu vot a ambdós.
El PSF es disposa a superar de llarg el rècord negatiu del PASOK a Grècia i assistir al seu propi funeral, que representa el de tota la socialdemocràcia europea
Ara vénen les eleccions legislatives de juny. El francès és un règim mixt: en part presidencialista i en part parlamentari. El centre del poder, sens dubte, és a l'Elisi, però el president necessita una majoria parlamentària sobre la qual recolzar-se si no es vol veure forçat a incòmodes cohabitacions.
La novetat és que aquest president, elegit amb una majoria extraordinàriament àmplia, manca d'un partit organitzat i implantat en àmbit nacional per competir circumscripció a circumscripció amb forces com Els Republicans o el PSF, que disposen d'alcaldes i regidors, militants i seus en cada municipi del país.
Tanmateix, una primera projecció de l'empresa OpinionWay (i estem veient l'extraordinària precisió de les enquestes en aquestes eleccions) atribueix entre 249 i 286 escons a En Marche!, el que proporcionaria al president un còmode matalàs per governar encara que sense assolir la majoria absoluta.
D'on sortirien tots aquests escons del nou partit de Macron? Gairebé tots del Partit Socialista, que passaria d'una majoria absoluta de 295 diputats a una irrellevant representació de tot just 10 escons. És molt probable que aquesta estimació estigui exagerada per l'eufòria macronista de la nit electoral; però la tendència ja està marcada.
El PSF es disposa a superar de llarg el rècord negatiu del PASOK a Grècia, (o el dels socialistes holandesos, o el que s'acosta al Regne Unit per als laboristes de Corbyn, o el suïcidi per lliuraments del PSOE) i assistir al seu propi funeral, que representa el de tota la socialdemocràcia europea.
En aquest escenari, hipotètic però versemblant, el partit de Macron passaria a ocupar la representació política del progressisme contemporani, decididament europeista, políticament desacomplexat, orgànicament desburocratitzat i socialment transversal.
És el model de lideratge de Barack Obama i de Justin Trudeau, trasplantat a Europa. Si amb ell es para la marea nacional-populista, benvingut sigui.