A El Nacional d'ahir, Agustí Colomines va escriure que els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 no li porten cap record especial; vaja, que pensar en ells li deixa la ment en blanc i el cor fred. Si és cert —i no tinc per què dubtar-ho— ho lamento per ell, perquè no sap el que es perd. Poques coses reconforten més l'ànima atribolada que els records joiosos, i els asseguro que per a molts l'evocació d'aquells dies es troba entre les nostres rememoracions més joioses.

Si, al contrari, en l'afirmació hi ha alguna cosa de postura induïda per la conjuntura que es viu a Catalunya, em preocupa. Alguna cosa ha hagut de podrir-se fins a l'arrel perquè un català amant de la seva terra senti avui la necessitat de renegar de Barcelona 92. Sens dubte, resulta sorprenent per a algú com jo, madrileny de naixement (és a dir, dues vegades frustrat en l'aspiració olímpica), madridista de convicció i que des de jove manté amb la ciutat de Barcelona una relació amorosa pròxima a la concupiscència.

Jo sí que tinc molts i bons records d'aquells jocs. En aquella època treballava per a la Presidència del Govern d'Espanya. Vaig tenir la sort que em va correspondre participar en una comissió mixta, amb representants de la Generalitat, de l'Ajuntament de Barcelona i del Comitè Olímpic, encarregada de seleccionar les empreses responsables d'organitzar les cerimònies d'inauguració i clausura, i de supervisar el seu disseny i preparació.

No exagero si dic que aquella va ser una de les experiències més gratificants de la meva carrera professional. No només perquè em va donar un pretext per anar constantment a una ciutat que sempre va exercir sobre mi una atracció poderosa. També perquè vaig tenir ocasió de gaudir amb la companyia i el talent de gent com Bigas Luna o Lluís Bassat, que participaven en el concurs de les cerimònies, i de Josep Miquel Abad, que ens dirigia a tots i que va ser el veritable artífex a l'ombra de l'èxit dels Jocs.

No crec que es reprodueixi mai l'extraordinari clima de complicitat, treball en equip i emprenedoria en comú que en aquells mesos es va produir entre totes les institucions implicades

I sobretot, perquè no crec que es reprodueixi mai l'extraordinari clima de complicitat, treball en equip i emprenedoria en comú que en aquells mesos es va produir entre totes les institucions implicades. Tots sabíem que estàvem contribuint a una cosa que era molt més que organitzar eficientment un esdeveniment esportiu. I precisament perquè teníem del nostre costat una joia anomenada Barcelona, no teníem dret a espatllar amb les nostres diferències la seva millor hora. Hauria estat un pecat tan imperdonable com treure lletja Ava Gardner a Mogambo.

No parlaré de les gestes esportives, ni de la col·lecció de medalles en disciplines que mai no m'han interessat. Sempre m'ha repel·lit el patrioterisme barat que acompanya l'esport de competició (per no parlar del ridícul d'aclamar amb himnes i banderes nacionals equips de futbol que són una miniatura de l'ONU).

El meu record s'atura en dos instants i en dos llocs: la nit de la vigília de la cerimònia inaugural a la Rambla i la cerimònia mateixa a Montjuïc.

En aquella nit d'estiu es respirava llibertat i felicitat. Persones de totes les edats —la majoria joves, esclar—, races i nacionalitats pujaven i baixaven per la Rambla festejant-se mútuament, embriagades ja pel perfum d'una ciutat que es disposava a exhibir-se en tota la seva plenitud. Aquesta pregunta recelosa, tan freqüent, de "tu no ets d'aquí, veritat?" que precedeix que et pengin el cartell de foraster, havia desaparegut, i a canvi es preguntava un confiat "d'on vens?" per celebrar amb gresca qualsevol resposta.

En pocs instants de la vida un té la certesa de ser exactament al lloc en què desitja ser. A mi em va passar aquella nit del 24 de juliol de 1992 a Barcelona, i es va repetir la tarda següent en l'Estadi de Montjuïc.

Vaig sentir alegria i orgull per poder mostrar que al meu país hi havia un lloc amb un poder de seducció semblant

La cerimònia inaugural i la de clausura van ser un regal per als sentits. Concebudes com un cant a la Mediterrània, amb una banda sonora plena de poder i de matisos, van ser en realitat un homenatge que Barcelona es va donar a si mateixa davant del món sencer. Però van ser sobretot una orgullosa exhibició de mestissatge, de diversitat i universalitat, de sofisticació gamberra i un tant pecaminosa, de l'eclecticisme més saludable i d'absència total d'aquest tuf uniformador i totalitari que inevitablement acompanya la inflamació nacionalista.

Els asseguro que, encara que hauria estat justificat, com a madrileny en cap moment no vaig sentir ni una punxada de gelosia. Al revés, vaig sentir alegria i orgull per poder mostrar que al meu país hi havia un lloc amb un poder de seducció semblant. I vull creure que aquell va ser un sentiment compartit per la majoria dels espanyols.

Gitana hechicera, va anomenar Peret Barcelona en la rumba bilingüe que va compondre per a l'ocasió. Impossible descriure-la millor. Per això, per gitana i per fetillera, és pel que Barcelona va captivar el món, fins avui. Qui pretengui treure-li això li arrabassa el millor que sempre va tenir.

Entristeix saber que, encara que ho intentés, avui Barcelona no tindria cap probabilitat de guanyar una candidatura olímpica. I no pels seus recursos ni per la seva economia ni per la seva contrastada capacitat d'allotjar grans esdeveniments, sinó per una molt comprensible desconfiança nascuda de raons estrictament polítiques. I sens dubte seria impossible, amb la fètida aroma de sectarisme que tot ho empesta, reproduir aquell ambient màgic de fa 25 anys.

A mi m'és igual perquè jo amb aquesta ciutat he renunciat al meu sentit crític: mentre pugui sostenir-me tornaré, passi el que passi. Però sé que tots hem hagut de fer moltes coses malament per arribar a aquesta situació de bojos.