Creix per dies la complicació de l'embolic monumental en què s'ha ficat el PSOE de Pedro Sánchez, de la mà del sempre curvilini Iceta, amb la nova incorporació al seu equipatge polític del concepte de la plurinacionalitat. I si la situació no fos tan seriosa, tindria el seu costat còmic contemplar les contorsions i ganyotes verbals que realitzen per encaixar aquesta nova roba amb les seves posicions tradicionals.

El PSOE no és un partit nacionalista, mai no ho ha estat. Per això fins ara el seu discurs polític no parlava de nacions, que és un concepte estrany a la cultura política de l'esquerra clàssica, sinó de l'Estat i les seves diferents formes d'organització territorial. L'aposta pel federalisme té un contingut plenament racional: una vegada que es decideix construir un model d'Estat fortament descentralitzat, l'experiència demostra que el sistema federal és el més eficient de tots els coneguts per garantir alhora l'autogovern dels seus components, la cooperació eficaç entre ells i amb el poder central i la igualtat de drets de tots els ciutadans. És un projecte clar i de contorns perfectament reconeixibles.

La distància que separa la Declaració de Granada de juliol del 2013 de la declaració de Barcelona de juliol del 2017 és doble:

D'una banda, la primera va ser elaborada, assumida i rubricada pels socialistes de tot Espanya, i la segona es presenta com un acord entre el PSOE i el PSC. De la multilateralitat a la bilateralitat.

Per una altra, a Granada es va posar sobre la taula una proposta d'organització territorial i de reformes legals i institucionals, però no s'entrava en els fonaments místics de l'autogovern. Allà es parlava d'una cosa tan prosaica i objectiva com l'Estat. A Barcelona es fa el salt d'endinsar-se al món del nacional —és a dir, emocional—; i en fer-ho, els socialistes abandonen els seus marcs conceptuals de tota la vida i fan incursions en el camp semàntic del nacionalisme. Amb escassa preparació i menor fortuna.

En portar el debat al terreny de les identitats nacionals es veu de lluny que els dirigents socialistes no dominen els codis que regeixen en aquest territori, i això els crea enormes problemes per armar un discurs coherent i que se sostingui.

"Tu saps el que és una nació?", es va preguntar en un cèlebre debat de fa pocs mesos. L'única resposta que se'ls ha ocorregut és que una nació és un sentiment.

No crec que els nacionalistes se sentin especialment gratificats quan allò que dona sentit a la seva visió del món es vegi reduït a una mera expressió sentimental

D'aquí neixen totes les dificultats. Perquè un sentiment és alguna cosa que, per definició, no es pot objectivar, ni mesurar, ni regular jurídicament. Per un nacionalista, la nació és una cosa concreta, objectiva, de corporeïtat indiscutible. La nació no és l'amor; en tot cas, seria l'objecte estimat. No crec que els nacionalistes se sentin especialment gratificats quan allò que dona sentit a la seva visió del món es vegi reduït a una mera expressió sentimental.

Si la nació és una manera de sentir, n'hi hauria prou amb l'afirmació d'aquest sentiment per crear una realitat política. "Jo em sento nació, doncs ho sóc". El que pot ser un punt de vista a considerar en el pla de la psicosociologia política, però fa impossible la tasca de transformar-lo en un fet jurídicament mesurable. Com es porten els sentiments a la llei?

Hi ha dues interpretacions de la paraula nacionalitats que figura a l'article 2 de la Constitució. Alguns opinem que nacionalitats i nacions són sinònims; i per tant que, tret que es pretengui alguna altra cosa, no té sentit trencar el consens constitucional únicament per precisar els termes. D'altres creuen que la paraula nacionalitats és justament l'obstacle que impedeix el reconeixement de les nacions, i que això alhora es converteix en un fre per ampliar l'autogovern —i, per descomptat, per a l'autodeterminació—. Per això fan cavall de batalla de l'exprés reconeixement constitucional de la plurinacionalitat (que per als primers ja ve donat per l'equivalència d'ambdós termes).

Durant 40 anys, els socialistes han fet seva la primera posició. Ara semblen haver-se passat a la segona. Però com jo crec que es tracta més d'un moviment tàctic que d'una reflexió de fons, es fiquen en uns embolics increïbles.

Insisteix Sánchez a fer compatible el reconeixement constitucional de la plurinacionalitat amb el manteniment d'"un únic Estat amb una única sobirania"

Això també sembla que els està passant amb la seva recerca d'exemples que els permetin homologar el seu nou discurs. Primer van parlar de Bolívia, que a la Constitució promulgada per Evo Morales es defineix com "un Estat Plurinacional" amb referència a "les nacions i pobles indígenes que la integren".

Com la comparació no semblava gaire afortunada, el secretari general va buscar inspiració en casos més propers, i en una entrevista periodística va citar França i Alemanya com a llocs en els quals, segons ell, "hi ha moltes nacions sense Estat".

França, probablement l'Estat més centralista d'Europa! En quines nacions franceses estaria pensant Sánchez? potser en l'illa de Còrsega, o als territoris d'ultramar? Narbona va acudir presta a esmenar l'espifiada i va substituir França per Bèlgica, precisant a més que allò d'Alemanya es referia a Baviera.

Jo no sé si Baviera o les dues comunitats lingüístiques que malconviuen a Bèlgica responen a la definició de nacions. Tractant-se d'un sentiment, hi entra qualsevol cosa. El que em consta és que ni la Constitució belga ni l'alemanya no les denominen així. La primera parla de "comunitats i regions" i la segona es limita a dir que l'RFA és un Estat federal format per länders.

Insisteix Sánchez a fer compatible el reconeixement constitucional de la plurinacionalitat, que és l'important, amb el manteniment d'"un únic Estat amb una única sobirania". I per descomptat, amb la negació del dret d'autodeterminació.

Molt interessant com a aportació teòrica, però no se sosté en la realitat. Trobin un sol nacionalista que no lligui la idea de nació amb la de sobirania, i ambdues amb un primigeni dret a decidir, i me'l presenten, sisplau. Una cosa és que per raons polítiques d'oportunitat i conveniència alguns nacionalistes (com ara el PNB) pensin que no és el moment per a la independència i una altra que renunciïn a la idea de la nació com un subjecte sobirà amb potestat per triar el seu destí.

Els que de veritat creuen que la identitat nacional és el tret fundacional de Catalunya (o de qualsevol altre territori) del qual es deriven drets polítics previs i superiors al marc constitucional no acceptaran mai que això es pretengui reduir un fet cultural. Nacions culturals? Vagi a passeig, amic. Es veu de lluny que no ha entès res.

D'aquí ve l'embolic, que no ha entès res. I per al que vol aconseguir, ni falta que li fa.