És inútil pretendre que la molt anòmala situació política de Catalunya no està pesant sobre la gestió institucional i la percepció ciutadana dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Naturalment que pesa, perquè les coses tenen lloc en un context que inevitablement les tenyeix.

Pesa des del primer minut. Quan es va conèixer la tragèdia, a més d'estremir-nos de dolor i indignació tots vam contenir la respiració, en espera de com es portaria una situació indubtablement delicada: dos governs que venien llançats sense frens a un xoc frontal i que ja havien decretat la incomunicació mútua que precedeix les batalles inevitables, obligats per un fet traumàtic no només a treballar plegats sinó a mostrar-se junts, sabent que qualsevol altra cosa resultaria socialment intolerable.

Durant aquests dies s'està pendent de cada detall, d'una banda volent veure en cada gest els rastres de l'enfrontament i d'altra banda tement que això es produeixi. Això ha creat una tensió addicional a tots els responsables de gestionar públicament la reacció als atacs, perquè a la ja de per si enorme dificultat de la situació s'afegeix l'exigència de caminar amb peus de plom per no fer res que alimenti la crispació en un ambient en el qual totes les susceptibilitats estan a flor de pell.

Traient algunes relliscades imprudents dels dos responsables d'Interior, l'obligada treva política i institucional està funcionant de forma raonable

Cal dir que, fins al moment i parlant en línies generals, la prova es va superant amb bastant èxit. Traient algunes relliscades imprudents per part dels dos responsables d'Interior (Zoilo i Forn, els més obligats a la cautela, han resultat ser els més llenguallargs), l'obligada treva política i institucional que exigeix el moment està funcionant de forma raonable.

El més important, la col·laboració operativa entre les forces policials de tots els nivells, és satisfactori. Si hi ha hagut trepitjades, travetes o simplement reticències entre uns i altres cossos de seguretat, la societat no les ha percebudes.

Els dos governs enfrontats, a més del de la ciutat, estan fent l'esforç apreciable i meritori de compartir amb naturalitat els espais públics del dol. Hem vist junts el Rei, Rajoy, Puigdemont i Colau en diferents escenaris, respectant-se mútuament i acceptant el lloc que a cada un correspon. Afortunadament, ens han estalviat la vergonya de querelles protocol·làries estúpides o de prelació.

Les forces polítiques han reaccionat amb contenció i sense caure en temptacions de pescar en riu revolt. Potser s'ha trobat a faltar la imatge d'una reunió del president de la Generalitat amb tots els líders polítics de Catalunya, però potser intentar-ho hauria creat tensions innecessàries. Cal entendre que les coses que en un context de normalitat política serien naturals, en un de tan extraordinàriament anòmal com el que es hi ha a Catalunya poden resultar insospitadament problemàtiques. El que és valuós és que de moment la confraria del sant retret no ha fet acte de presència, que ja és molt coneixent el marro en un i altre bàndol.

Els partits nacionalistes democràtics de Catalunya s'han incorporat a la reunió a Madrid del pacte antiterrorista. Ho han fet amb aquest estrany estatus d'observadors que reflecteix més la profunditat dels ressentiments entre forces enfrontades que una reserva de fons respecte al contingut del pacte. Alguna cosa caldrà fer pròximament perquè aquest avanç es consolidi i s'endureixi en un acord antiterrorista en què tots participin plenament i per igual. Sabem per experiència com és de valuosa la unitat de les forces polítiques per derrotar la barbàrie.

Així que reconeguem la part positiva d'aquesta tragèdia. Per una vegada que les nostres institucions estan a l'altura de les circumstàncies, és just valorar-ho i treballar perquè la treva duri.

Si algú espera que després d'aquest trauma les coses tornaran al punt en el qual estaven, està molt equivocat

Si algú espera que després d'aquest trauma les coses tornaran al punt en el qual estaven, està molt equivocat. Res no passa sense deixar empremta, i el que s'està vivint a Catalunya en deixarà una de profunda i duradora. No és hora de profecies polítiques, però tinc la convicció que hi haurà un abans i un després del 17 d'agost. També per al procés.

Primer, perquè el terrorisme continuarà atacant. Serà a Barcelona o a qualsevol altra capital d'Espanya o d'Europa, però si alguna cosa sabem ja amb certesa és que l'últim atac terrorista és sempre el penúltim. I les ciutats que han patit l'atac desenvolupen una sensibilitat molt especial davant del terrorisme, passi a prop o lluny. Aquest atemptat ha commogut el món sencer, però s'ha sentit molt especialment en llocs com Madrid, Nova York, Londres, París, Berlín o Brussel·les, que saben el que se sent. Barcelona ja és part del club, i els seus ciutadans no ho oblidaran mai.

Segon, perquè les persones tampoc no obliden. Quan arribi el moment del xoc de trens, Mariano Rajoy haurà de recordar les hores difícils que ha compartit amb Puigdemont durant aquests dies, i que només ells dos coneixen. Quan el president català pensi en la carnisseria massiva que els terroristes buscaven, serà més conscient de la importància que té disposar de l'ajuda de l'Estat i dels seus serveis d'informació per protegir els ciutadans.

I tercer, perquè dubto molt que la societat catalana estigui disponible per reprendre el joc cismàtic de la secessió com si res no hagués passat. Els dirigents nacionalistes estaven preparant una manifestació massiva, però divisiva, per a l'11 de setembre, i ara es veuen organitzant una gran mobilització d'unitat democràtica contra la barbàrie per a dissabte vinent. Allà, de cos o d'esperit, hi serem tots els que creiem en la llibertat. Que duri, si us plau.