Al món de l'esport, si es descobreix que el guanyador d'una competició va obtenir la seva victòria ajudat per substàncies prohibides, no només se'l sanciona inhabilitant-lo per al futur, sinó que es reverteix el resultat: se li arrabassa el títol que va obtenir il·lícitament i el seu nom desapareix del palmarès. D'alguna manera, es neteja una competició contaminada per la trampa.

En la lluita contra la corrupció política, a més de les mesures repressives hi ha alguns mitjans –encara que no sempre i no suficients– per intentar recuperar el mal causat. Per exemple, es pot obligar el delinqüent a tornar els diners que va robar o a respondre amb el seu patrimoni.

Però hi ha una varietat de la corrupció política que és diferent de totes les altres: l'anomenat dopatge electoral. Es produeix quan un partit, esquivant els límits legals, competeix en unes eleccions amb recursos no autoritzats que el situen en una posició d'avantatge sobre tots els altres.

És com el tafur que fa trampes a la taula de joc, o com si a un equip de futbol se li permetés violar el reglament, jugant la pilota amb la mà o ignorant la regla del fora de joc. Evidentment, qualsevol resultat obtingut d'aquesta manera seria considerat nul i es deixaria sense efecte.

A Espanya hi ha normes que regulen el desenvolupament dels processos electorals. Entre elles hi ha les que es refereixen als diners: les fonts de finançament dels partits i el límit de les seves despeses. Per desgràcia, els nostres legisladors van ser molt més puntosos en la segona que en la primera, quan hauria d'haver estat al revés: és més important el control dels ingressos que el de les despeses. Com a ciutadà, m'interessa estar segur que cada euro que entra a la caixa d'un partit és net. A partir d'aquí, que se'l gastin en espots de televisió o a convidar a gambes els seus militants tant me fa, sempre que sigui legal.

Els qui han participat des de dins en una campanya electoral (el signant d'aquest article en porta 60 al cos) coneixen el que se sent quan tu arribes al límit de despesa que la llei permet i comproves que el teu adversari et triplica en tot el que es pot comprar. "O l'hi regalen, o estan desbordant escandalosament la despesa permesa", he pensat en multitud d'ocasions –gairebé sempre, per concloure que ambdues coses alhora–.

Aquests dos partits són el Lance Armstrong i el Ben Johnson del dopatge electoral a Espanya: no es recorda l'última vegada que van guanyar netament unes eleccions

Passa en les millors famílies, diran vostès. I és cert que en tots els partits ha passat en alguna ocasió. Però hi ha dos casos en què el dopatge electoral –anomenem-lo pel seu nom, el robatori d'eleccions– s'ha convertit en una pràctica crònica, continuada i sistemàtica: el Partit Popular i l'antiga Convergència Democràtica de Catalunya. Aquests dos partits són el Lance Armstrong i el Ben Johnson del dopatge electoral a Espanya: no es recorda l'última vegada que van guanyar netament unes eleccions, respectant les regles i competint en igualtat de condicions amb els seus rivals.

En realitat, no hi ha diferència essencial entre aquesta classe de trampa i la manipulació de l'escrutini, la compra de vots o qualsevol altra circumstància que adultera un procés electoral i el priva de legitimitat. És un frau que afecta el cor mateix de la democràcia. El fet que aquí ens hàgim acostumat a conviure amb això no li treu ni un gram de gravetat.

El cas és que, a diferència d'altres estafes, en aquest cas les conseqüències són irreversibles i irreparables. És cert que existeixen mecanismes de control a posteriori de les finances d'un partit i de les seves despeses electorals. Però per quan es posen en marxa, les eleccions ja han produït els seus efectes polítics: el que les va guanyar ha gaudit del poder i ningú no pensa seriosament a declarar nul·les les eleccions –la qual cosa, a més, no serviria de res–. Les sancions posteriors als responsables no deixen de ser un trist consol.

Com a demòcrata, em serveix de ben poc que els Bárcenas, Ignacio González o la família Pujol per complet, juntament amb tots els individus de CDC que durant dècades van cobrar el famós 3%, acabin a la garjola. El cert és que durant dècades els seus partits van guanyar eleccions tramposament i, per tant, van governar il·legítimament. I això ja no té remei.

Cal disposar d'un remei previ, anterior a la competició, per impedir que es produeixi aquest tipus de dopatge

Els controls ex post, per tant, no serveixen. Cal disposar d'un remei previ, anterior a la competició, per impedir que es produeixi aquest tipus de dopatge. En realitat està ja inventat, només fa falta tenir la voluntat que s'apliqui en aquests supòsits.

Els diners que els partits fan servir per a les seves campanyes electorals són en la seva immensa majoria diners públics. En realitat, anticipen el que previsiblement rebran com a subvenció pels vots i els escons obtinguts i, en funció d'aquesta previsió, elaboren els seus pressupostos de campanya.

Doncs bé, n'hi ha prou amb aplicar a la gestió dels diners dels partits el mateix mecanisme de control que funciona en qualsevol organisme públic. Es diu intervenció, i hi ha un cos de funcionaris la funció del qual en la vida és justament aquesta.

Suposem que existeixi un grup d'interventors que treballi a les ordres de les Juntes Electorals. En el moment en què es produeix una convocatòria d'eleccions, a l'àmbit territorial que sigui, la Junta Electoral activa aquests interventors i se'ls adjudica a cadascun dels partits. Què significa això? Que, com succeeix en l'Administració, a la caixa no entra un euro ni surt un euro sense la firma de l'interventor validant la legalitat de l'ingrés o de la despesa. Després, a més, vindria l'examen posterior del Tribunal de Comptes.

Algun jurista escrupolós preguntarà: interventors supervisant entitats privades? Primer, caldria debatre fins i tot quin punt els partits polítics responen plenament a la definició d'entitats privades; segon, els diners que manegen són públics; i tercer, la finalitat és del màxim interès públic, ja que es tracta de garantir ni més ni menys que la netedat de les eleccions de les quals surten els nostres governs.

Un control antidopatge exhaustiu abans, durant i després de la competició. Pot semblar excessiu però, vist això, no se m'acut res millor per posar fre al lladronici electoral que patim des de fa massa temps. Com diria el filòsof Mariano, un vot és un vot, un euro és un euro i una urna és una urna. Que així sigui per a tothom.