Crec recordar que va ser Vargas Llosa qui va comentar al seu dia la frívola inclinació de molts esquerrans europeus a aclamar els moviments revolucionaris... sempre que es produeixin a 5.000 quilòmetres de distància de les seves confortables llars burgeses.

La immensa majoria dels progres que pengen als seus dormitoris les fotos de Fidel i del Che Guevara no estarien disposats a suportar als seus propis països una revolució violenta com la cubana, i molt menys un règim dictatorial com el que regeix en aquella illa des de fa gairebé 60 anys. A mi em sembla més higiènic no desitjar per a altres països el que rebutjaries per al teu.

Una altra actitud desgraciadament estesa és fer distinguos entre dictadors segons el camp ideològic en què se situïn. El segle XX va ser pròdig en tirans de totes les classes i colors. Sempre m'he preguntat què farien els Franco, Castro, Bréjnev, Pinochet, Mao o Salazar amb algú que pensés com jo i que pretengués defensar en públic les seves idees. Probablement, perseguir-lo i engarjolar-lo, o alguna cosa pitjor. Doncs aquí s'acaba el debat. Per a mi els governants es divideixen d'entrada en dos grans grups: els que empresonen i afusellen i els que no ho fan. La vida i la llibertat són línies divisòries prèvies a les ideologies: no es pot distingir entre dictadures pel mateix motiu pel qual no distingim entre terrorismes.

És cert que el règim cubà va ser ambivalent. Un far de la resistència contra l'imperialisme ianqui? Clarament, sí. Una dictadura opressora del seu poble i al servei d'un altre imperialisme? Amb tota seguretat, també.

Encara que en el seu origen va ser una revolució local, la seva evolució posterior és inseparable de la Guerra Freda. Durant gran part d'aquest període, els Estats Units es van dedicar a promoure dictadures militars nascudes de cops d'Estat i submises als seus interessos. Mentrestant, l'URSS promovia, coordinava i finançava tots els moviments insurreccionals (alguns, fins i tot clarament terroristes), i, a partir del 1960, ho feia a través del Govern de Cuba.

Aquells anys, l'Amèrica Llatina va ser un infern de violència, misèria i falta de llibertat. És difícil trobar al continent un país que no patís cops d'Estat militars o moviments revolucionaris de caràcter violent –o les dues coses alhora, que era el més freqüent.

Fidel Castro no era un comunista en origen. Dubto molt que hagués llegit ni una lletra de marxisme quan va baixar de Sierra Maestra. Aquella va ser una rebel·lió guerrillera contra un règim corrupte, el de Batista, que havia convertit l'illa en una cosa pitjor que una colònia, en la sala de festes privada dels milionaris ianquis a costa de la misèria i l'opressió de la població local.

Va ser un greu error de Fidel Castro fer del seu país un enclavament soviètic al pati del darrere dels Estats Units

El problema va venir quan, després de la revolució, el país va passar de ser una colònia nord-americana a ser una colònia soviètica. Un escenari preferent de la Guerra Freda entre les dues superpotències, que va tenir com a moment més estremidor la crisi de míssils del 1962.

Igual que per a l'imperi soviètic era gairebé insuportable la subsistència del Berlín Occidental al cor de l'RDA, els Estats Units difícilment podien tolerar la presència d'una base soviètica (en això es va convertir realment la Cuba de Castro) a 150 quilòmetres de la seva frontera. Especialment quan aquest règim va actuar com la plataforma per agitar i desestabilitzar tot el continent sud-americà. Un conflicte local es va transformar així en un problema geoestratègic de primer ordre: de fet, a causa de Berlín i de Cuba el món va estar més d'una vegada al caire de la tercera guerra mundial.

Va ser un greu error de Fidel Castro fer del seu país un enclavament soviètic al pati del darrere dels Estats Units. I va ser un terrible error dels governs nord-americans recórrer a la persecució, l'aïllament polític i l'asfíxia econòmica de l'illa. No només no van aconseguir fer caure el règim, sinó que el van convertir en la icona de l'antiimperialisme a Llatinoamèrica; i van permetre que un dictador implacable fos vist com un heroi per gran part de l'esquerra al món.

El cas és que va caure el mur de Berlín, l'imperi soviètic es va enfonsar i el comunisme va passar a la història. A poc a poc va tornar la democràcia a Llatinoamèrica. Fa anys que Fidel Castro va deixar el poder en mans del seu germà i va passar a ser simplement un ancià malalt tractant d'allargar la seva vida i preservar el seu llegat. Final de l'èpica: avui Cuba és l'única dictadura que subsisteix a Amèrica (encara que Nicaragua s'acosta perillosament a reingressar al club), l'únic lloc en què algú com jo o com la majoria de vostès tindria motius per témer per la seva llibertat o per la seva vida a causa de les seves idees.

La mort de Castro tindrà un valor simbòlic i sentimental per a molta gent, però no canvia la història. El mite de la Revolució Cubana és ja un fòssil, l'únic que roman d'un temps històric feliçment passat. Això és el que Barack Obama –ajudat pel pragmatisme de Raúl Castro– havia començat, per fi, a resoldre, i una de les moltes coses importants que Donald Trump tornarà a espatllar.