L'enquesta que El País va publicar dilluns ha confirmat el que ja va anticipar una setmana abans el CIS: primer, que el conflicte de Catalunya domina obsessivament la política espanyola, amb exclusió de qualsevol altre tema. Cosa que ja era així des de fa mesos per als actors polítics, les institucions i els mitjans, però no s'ha encomanat massivament a l'opinió pública fins aquest mes de bojos que va arrencar l'1 d'octubre.

Avui és impossible a Espanya iniciar una conversa política —gairebé diria una conversa de qualsevol tipus— sense que desemboqui immediatament en Catalunya. Després de molts mesos de latència, la crisi ha esclatat en la consciència pública, i la societat espanyola està vivint el moment amb un sentiment d'emergència històrica desconegut des de la mort de Franco.

Naturalment, això es trasllada al món de les percepcions polítiques i de la intenció de vot que recullen les enquestes. Hi ha pocs dubtes que tots els moviments que s'estan produint es deuen —i han de ser explicats en aquesta clau— a l'impacte del conflicte català i a la forma que preveu l'actuació de cadascun dels partits davant d'aquest.

Són moviments de vot molt acusats, poc habituals en un període vall entre eleccions en què, d'altra banda, tampoc no hi ha grans esdeveniments que els justifiquin. I precisament per això, tenen un caràcter convulsiu i reactiu. És la resposta de l'organisme social a un moment crític, una espècie d'episodi febril agut. El seu valor predictiu del comportament electoral futur és, doncs, escàs tret que la crisi catalana prolongui durant molt temps la seva actual escalada de tensió o es convoquin eleccions generals a curt termini. Però mostra molt clarament el clima d'opinió regnant enmig d'aquesta crisi política i com això es tradueix en la intenció de vot que declaren els ciutadans.

Vegem com ha evolucionat el vot dels quatre grans partits des de les últimes eleccions generals de juny del 2016:

Per aquest itinerari arribem a la situació actual tal com ens la mostra l'enquesta més recent, que és la de Metroscopia per a El País. Alguns comentaris sobre això:

El primer impacte visible del conflicte de Catalunya és l'enfortiment de la dreta davant l'esquerra. Si en les eleccions del 2016 la dreta (PP+Cs) va obtenir el 46% davant el 44% de l'esquerra (PSOE+UP), la distribució actual seria 49% per a la dreta i 37% per a l'esquerra. De dos a dotze punts d'avantatge.

Les forces dins de cada bloc es reajusten dràsticament. El 2016, el 72% del vot de la dreta va ser per al PP i el 28% per a Cs. Metroscopia, al novembre, ofereix un repartiment ben diferent: 53% per al PP i 47% per a Cs.

A l'esquerra, s'ha passat de gairebé un empat (52% per al PSOE i 48% per a UP) a un clar domini del PSOE, que ja ocuparia el 60% del minvant espai de l'esquerra, deixant Unidos Podemos el 40%.

No és difícil endevinar els moviments de vot que estan donant lloc a aquest mapa: el PP perd vots a favor de Ciutadans. El partit de Rivera conserva íntegre el seu cabal i rep transferències abundants procedents del PP i del PSOE. El PSOE perd vots cap a Cs, però els compensa amb els que rep d'Unidos Podemos. I la coalició que lidera Pablo Iglesias perd vots a mansalva cap al PSOE i cap a l'abstenció, en un procés de deteriorament que s'ha accelerat des de l'estiu —sobretot, durant l'últim mes—.

El conflicte de Catalunya ha transformat la idea dels espanyols sobre l'organització territorial de l'Estat?

És molt cridaner l'explosiu creixement de Ciutadans. Aquest fenomen té un precedent: després de les eleccions catalanes del 2015, en les quals el partit de Rivera i Arrimadas es va convertir en líder de l'oposició i va passar a encapçalar l'espai no nacionalista, Ciutadans també es va disparar en les enquestes espanyoles. Va arribar a ser com ara: superant de llarg Podemos i disputant la segona posició al PSOE. Tanmateix, un mes més tard van arribar les eleccions generals i aquesta pujada no es va confirmar.

Sembla clar que Ciutadans tendeix a rendibilitzar a Espanya el seu protagonisme a Catalunya durant els moments més crítics d'aquest conflicte. Però també que aquest corrent de simpatia en les enquestes té dificultats per traslladar-se a la decisió de vot quan arriba el moment.

El descens d'Unidos Podemos no és de tota la coalició, sinó estrictament del partit d'Iglesias. Les sèries del CIS mostren que les tres confluències (Catalunya en Comú, Compromís i En Marea) mantenen intacta la seva fortalesa electoral. Tota la davallada suggereix una òbvia crisi de confiança dels votants de Podemos respecte al seu partit (la qual cosa es manifesta també en el deteriorament accelerat de la imatge d'Iglesias entre els seus votants de fa un any). És difícil no establir una relació causa-efecte entre aquesta caiguda abrupta i la incomprensió de l'estratègia d'Iglesias en el conflicte de Catalunya.

Finalment, ha transformat el conflicte de Catalunya la idea dels espanyols sobre l'organització territorial de l'Estat? Alguns pensen que aquesta crisi ha fet créixer la pulsió centralista; d'altres esperarien que en aquests mesos de debat s'hagués obert pas el dret d'autodeterminació (o el seu eufemisme, el dret a decidir).

El CIS pregunta des de temps immemorial als seus enquestats sobre la fórmula d'organització territorial de l'Estat que més els convenç. Els presenta cinc posicions:

  1. Un Estat amb un únic govern central sense autonomies.
  2. Un Estat en què les comunitats autònomes tinguin menys autonomia que en l'actualitat.
  3. Un Estat amb comunitats autònomes com en l'actualitat.
  4. Un Estat en què les comunitats autònomes tinguin més autonomia que en l'actualitat.
  5. Un Estat en què es reconegués a les comunitats autònomes la possibilitat de convertir-se en Estats independents

Podem considerar que les posicions 1 i 2 corresponen a una visió centralista, ja que prova de suprimir o reduir les actuals autonomies; les posicions 3 i 4 a una visió autonomista i/o federalista, ja que vol mantenir les actuals autonomies o ampliar-les però dins del marc de l'Estat actual; i la posició 5 correspondria als partidaris del dret d'autodeterminació, que podríem considerar sobiranistes, ja que reclamen la sobirania de les comunitats per formar Estats independents.

Doncs bé, així han evolucionat aquestes tres posicions bàsiques al llarg de l'últim any:

Molta estabilitat, com es veu. L'embolic afecta la percepció de la conjuntura, però fins ara no sembla haver modificat les posicions de fons.